JO NO VULL MÉS LLUM QUE EL TEU COS DAVANT DEL MEU               Jo no vull més llum que el teu cos davant del meu:             claredat absoluta, transparència redona.             Limpidesa, l'estranya de la qual, com el fons del riu,             amb el temps s'afirma, amb la sang s'apregona.               Quines lluentes matèries duradores t'han fet,             cor d'albada, carnació matutina?             Jo no vull més dia que el que exhala el teu pit.             La teua sang és el matí que mai no s'acaba.               No hi ha més llum que el teu cos, no hi ha més sol: tot ocàs.             Jo no veig les coses a una altra llum que el teu front.             L'altra llum és fantasma, res més, del teu pas.             La teua insondable mirada mai no gira al ponent.               Claredat sense possible declinar. Màxima essència             del fulgor que ni cedeix ni abandona el cim.             Joventut. Limpid

  FILL DE LA LLUM I DE L'OMBRA               Teixides en l'albada, gravades, dues bresques             no poden detenir la mel en llurs mugrons.             Els teus pits en l'albada: materns brolladors,             lluiten i s'atropellen amb blanques efusions.               Se t'han desbordat, esposa, llunerarment les venes,               fins a inundar la casa que el teu sabor traspua.             I és com si brollares d'un poble de ruscs,             tu tota un rusc de llet plena d’escuma.               És com si la teua sang fóra dolçor tota,             laborioses abelles filtrades pels teus porus.             Sent un clamor de llet, d'inundació,             de boda junt amb tu, recorreguda per cabals sonors.               Cabalosa dona: en el teu ventre em soterre.             El teu cabalós ventre serà la meua sepultura.             Si cremaren els meus ossos amb la flama del ferro,             veurien com de  

  FILL DE LA LLUM             Tu ets l’alba, esposa: la principal penombra,             reps entretancades les hores del teu front.             Decidit al fulgor, però entretancat, enllumena el teu cos.             Les teues entranyes forgen el Sol naixent.               Centre de claredats, la gran hora t'espera             en el llindar d'un foc que el propi foc abrasa:             t'espere jo, inclinat com el blat a l'era,             col·locant en el centre de la llum la nostra casa.               La nit alliberada dels pous foscos,             se submergeix en els pous on ha fet arrels.             I tu t'obris al part lluminós, entre murs             que s'esgarren amb tu com a pètries matrius.               La gran hora del part, la més rotunda hora:             esclaten els rellotges sentint el teu gran crit,             s'obrin totes les portes del món, de l'aurora,             i el sol naix en el teu vent

  FILL DE L'OMBRA               Eres la nit, esposa: la nit en l'instant             major de la seua potència lunar i femenina.             Eres la mitjanit: l'ombra culminant             on culmina el somni, on l'amor culmina.               Forjat pel dia, el meu cor que crema             duu la seua gran petjada de sol allò on vols,             amb un solar impuls, amb una llum suprema,             cim dels matins i dels capvespres.               Cauré sobre el teu cos quan la nit faça fora             el seu avariciós anhel d'imant i de puixança.             Un astral sentiment febril m'astora,             incendia el meu ossam amb una esgarrifança.               L'aire de la nit desordena els teus pits,             i desordena i volteja els cossos amb la seua topada.             Com una tempesta de llits embogits,             eclipsa les parelles, les fa d’un sol bloc.               La nit s'ha encés com u

  AL MEU FILL               T'has negat a tancar els ulls, mort meu,             oberts davant del cel tal com dues orenetes:             el seu color coronat de junys, ja és rosada             allunyant-se a certes regions matutines.               Avui, que és un dia com sota terra, fosc,             com sota terra, plujós, despoblat,             amb la humitat sense sol del meu cos futur,             com sota terra vull haver-te soterrat.               Des que tu ets mort no alenen els matins,             al foc arrabassats dels teus ulls solars:             precipitat octubre contra les nostres finestres,             donares pas a la tardor i s’enfosquiren els mars.               T'ha devorat el Sol, rival únic i profund             i la remota ombra que et va llançar encés;             t'espenta llum avall emportant-te fins al fons,             engolint-te; i és com si no hagueres nascut.               Deu mesos en la llum, ar

            En març de 1937 es casaren Miguel Hernández i Josefina Manresa, i en el mes de desembre nasqué el seu primer fill: Manuel Ramón, que va morir a la tardor de 1938. La mort del fill creà un gran trasbalsament en el poeta que s’hi va reflectir, com no podia ser d’altra manera, en la seua poesia, llavors anguniosa i trista. Molts d’aquests poemes foren després publicats en el llibre Cancionero y Romancero de Ausencias . NO VOLGUÉ SER               No conegué l’encontre             de l'home i de la dona.               L'amorosa vellositat             no pogué florir.               Aturà els seus sentits             negant-se a saber             i descendiren diàfans             davant de l'alba.               Veié térbol el seu matí             i s’hi quedà en l’ahir.             No volgué ser.