OLIVATERS   Andalusos de Jaén, olivaters altius, digueu-me en l'ànima: qui, qui va alçar les oliveres?   No les va alçar el no-res, ni els diners, ni el senyor, sinó la terra callada, el treball i la suor.   Units a l'aigua pura i als planetes units, tots tres donaren la bellesa de llurs troncs retorçuts.   Alça't, olivera canosa, digueren al peu del vent. I l'olivera alçà una mà poderosa de fonament.   Andalusos de Jaén, olivaters altius, digueu-me en l'ànima: qui, qui va alletar les oliveres?   La vostra sang, la vostra vida, no la de l'explotador que s’enriquí en la ferida generosa de la suor.   No la del terratinent que us sepultà en la pobresa, que us va trepitjar el front, que us va reduir el cap.   Arbres que el vostre afany consagrà al centre del dia eren el principi d'un pa que només l'altre engolia.   Quants segles d'oliva, els peus i les mans presos,

  JORNALERS   Jornalers que haveu cobrat en plom patiments, treballs i diners. Cossos de sotmés i alt llom: jornalers.   Espanyols que Espanya haveu guanyat llaurant-la entre pluges i entre sols. Rabadans de la fam i de l'aladre: espanyols.   Aquesta Espanya que, mai ben satisfeta de malmetre la flor de la zitzània, d'una collita passa a altra collita: aquesta Espanya.   Poderós homenatge a les alzines, homenatge del toro i del colós, homenatge d'erms i de mines poderós.   Aquesta Espanya que heu alletat amb suors i empentes de muntanya, cobegen els que mai no han conreat aquesta Espanya.   Deixarem portar covardament riqueses que han forjat els nostres rems? Camps que han humitejat el nostre front deixarem?   Avança, espanyol, una tempesta de martells i de falçs: rugeix i canta. El teu avenir, el teu orgull, la teua ferramenta avança.   Els botxins, exemple de tirans, Hitler i Mussolini llauren jou

            El dia 18 de juliol de 1936 la violència es féu present a Espanya d’un mode sobtat, esmicolant els somnis per tot arreu i ocupant el seu lloc els més esgarrifosos malsons. La guerra civil, enfrontant germans vers germans va destruir el país i les consciències, deixant milions de morts i desapareguts, molts dels quals encara no s’han trobat llurs despulles. La història ens ha deixat l’empremta indeleble d’una acció que mai no ens podrem pas treure de sobre. Una vergonya que cal recordar-ne per tal que no es torne a repetir mai més.             Miguel Hernández s’incorporà a l’exèrcit de la república, on el van nomenar Comissari de Cultura. La guerra civil, amb tota la seua càrrega d’odis i de violència, capgirà el sentit de la poesia de Miguel, ensems la seua pròpia personalitat. Aleshores, convertí la poesia en una arma, utilitzant-la per a donar-hi forces als qui lluitaven defensant la legalitat del govern republicà. VENTS DEL POBLE M’EMPORTEN             Vents del pob

  SONET FINAL   Per plomar arcàngels glacials, la nevada liliàcia d'esveltes dents és condemnada al plor de les fonts i al desconsol dels brolladors.   Per difondre la seua ànima en els metalls, per donar-hi el foc al ferro els seus orients, al dolor de les encluses inclements l’arrosseguen els ferrers torrencials.   Al dolorós tracte de l'espina, al fatal descoratjament de la rosa i a l'acció corrosiva de la mort   llançat em veig, i tanta ruïna no és per altra desgràcia ni per altra cosa que per estimar-te i només per estimar-te.

  TE ME’N MORS DE CASTA I DE SENZILLA   Te me’n mors de casta i de senzilla: n’estic convicte, amor, n’estic confés de què, raptor intrèpid d'un bes, jo et vaig libar la flor de la galta.   Jo et vaig libar la flor de la galta, i des d'aquella glòria, aquell succés la teua galta, d'escrúpol i de pes, se te’n cau desfullada i groga.   El fantasma del bes delinqüent el pòmul et té perseguit, cada vegada més patent, negre i gran.   I sense dormir estàs, zelosament, vigilant la meua boca, amb quina guarda! Per a què no es vicie i es rebel·le.

  COM EL TORO HE NASCUT PER AL DOL   Com el toro he nascut per al dol i el dolor, com el toro n’estic marcat per un ferro infernal en el costat i per baró en l'engonal amb un fruit.   Com el toro ho troba diminut tot el meu cor desmesurat, i del rostre del bes enamorat, com el toro al teu amor se'l dispute.   Com el toro m’encoratge en el castic, la llengua en cor tinc banyada i hi porte al coll un vendaval sonor.   Com el toro et seguisc i et perseguisc, i deixes el meu desig en una espasa, com el toro eludit, com el toro.

  PER UNA SENDA VAN ELS HORTOLANS   Per una senda van els hortolans, que és la sagrada hora del regrés, amb la sang injuriada sota el pes d'hiverns, primaveres i estius.   Vénen dels esforços sobrehumans i van a la cançó, i van al bes, i van deixant per l'aire imprés una olor de ferramentes i de mans.   Per altra senda jo, per altra senda que no condueix al bes encara que és l'hora, sinó que vagareja sense destí.   Sota el seu front tràgic i tremend, un toro tot sol en la ribera plora oblidant-se que és toro i masculí.

  OMBRÍVOL PER LA PENA...   Ombrívol per la pena, quasi bru, perquè la pena emmascara quan esclata, allí on jo em trobe no s’hi troba home més afligit que ningun.   Sobre la pena m’adorm sol i u, pena són la meua pau i la meua batalla, gos que ni em deixa ni es calla, sempre al seu amo fidel, però importú.   Cards i penes porte per corona, cards i penes sembren els seus lleopards i no me’n deixen bo cap d’os.   No podrà amb la pena la meua persona rodejada de penes i de cards: quant de penar per a morir-se un!