JO NO VULL MÉS LLUM QUE EL TEU COS DAVANT DEL MEU

 JO NO VULL MÉS LLUM QUE EL

TEU COS DAVANT DEL MEU

 

            Jo no vull més llum que el teu cos davant del meu:

            claredat absoluta, transparència redona.

            Limpidesa, l'estranya de la qual, com el fons del riu,

            amb el temps s'afirma, amb la sang s'apregona.

 

            Quines lluentes matèries duradores t'han fet,

            cor d'albada, carnació matutina?

            Jo no vull més dia que el que exhala el teu pit.

            La teua sang és el matí que mai no s'acaba.

 

            No hi ha més llum que el teu cos, no hi ha més sol: tot ocàs.

            Jo no veig les coses a una altra llum que el teu front.

            L'altra llum és fantasma, res més, del teu pas.

            La teua insondable mirada mai no gira al ponent.

 

            Claredat sense possible declinar. Màxima essència

            del fulgor que ni cedeix ni abandona el cim.

            Joventut. Limpidesa. Claredat. Transparència

            acostant els astres més allunyats del foc.

 

            Clar cos moré de calor fecundant.

            Herba negra l'origen; herba negra les temples.

            Glop negre els ulls, la mirada distant.

            Dia blau. Nit clara. Ombra clara que véns.

 

            Jo no vull més llum que la teua ombra daurada

            on brollen anells d'una herba ombrívola.

            En la meua sang, fidelment pel teu cos abrasida,

            per a sempre és de nit: per a sempre és de dia.

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

PÈRIT EN LLUNES

Imagen
            Miguel Hernández començà a escriure poesies, aproximadament cap a l’any 1925. La seua principal font d'inspiració fou l'entorn en què visqué: l'horta, el seu pati, la muntanya, les cabres, el pasturatge, el riu, etc. Miguel aprofità qualsevulla avinentesa per a escriure. Inclús havia de fer-ho d’amagat de son pare, a qui li molestava aqueixa afició poètica del seu fill. En 1933 publicà en Ediciones Sudeste , de Múrcia, el seu primer llibre: Perito en Lunas . L'amic més pregon, amb qui compartí els seus somnis de poeta, Ramón Sijé, escrigué en el pròleg:             “Quan la poesia és un crit estrident i punxegut -de matinada en flor freda -, compleix el poeta la seua primera lluna reposada: és el poema terròs, provincial, amorós de pasturatge de somnis” . PÈRIT EN LLUNES   I A la canya xiulada d'artifici, rastre, si no evasió, del seu succés, baixaré contra el pes del meu pes: simulació de nàutic exercici. Bé arranat de l'atzar, bé prec
Leer más

FILL DE LA LLUM I DE L'OMBRA

  FILL DE LA LLUM I DE L'OMBRA               Teixides en l'albada, gravades, dues bresques             no poden detenir la mel en llurs mugrons.             Els teus pits en l'albada: materns brolladors,             lluiten i s'atropellen amb blanques efusions.               Se t'han desbordat, esposa, llunerarment les venes,               fins a inundar la casa que el teu sabor traspua.             I és com si brollares d'un poble de ruscs,             tu tota un rusc de llet plena d’escuma.               És com si la teua sang fóra dolçor tota,             laborioses abelles filtrades pels teus porus.             Sent un clamor de llet, d'inundació,             de boda junt amb tu, recorreguda per cabals sonors.               Cabalosa dona: en el teu ventre em soterre.             El teu cabalós ventre serà la meua sepultura.             Si cremaren els meus ossos amb la flama del ferro,             veurien com de  
Leer más

FILL DE L'OMBRA

  FILL DE L'OMBRA               Eres la nit, esposa: la nit en l'instant             major de la seua potència lunar i femenina.             Eres la mitjanit: l'ombra culminant             on culmina el somni, on l'amor culmina.               Forjat pel dia, el meu cor que crema             duu la seua gran petjada de sol allò on vols,             amb un solar impuls, amb una llum suprema,             cim dels matins i dels capvespres.               Cauré sobre el teu cos quan la nit faça fora             el seu avariciós anhel d'imant i de puixança.             Un astral sentiment febril m'astora,             incendia el meu ossam amb una esgarrifança.               L'aire de la nit desordena els teus pits,             i desordena i volteja els cossos amb la seua topada.             Com una tempesta de llits embogits,             eclipsa les parelles, les fa d’un sol bloc.               La nit s'ha encés com u
Leer más