AL MEU FILL

 AL MEU FILL

 

            T'has negat a tancar els ulls, mort meu,

            oberts davant del cel tal com dues orenetes:

            el seu color coronat de junys, ja és rosada

            allunyant-se a certes regions matutines.

 

            Avui, que és un dia com sota terra, fosc,

            com sota terra, plujós, despoblat,

            amb la humitat sense sol del meu cos futur,

            com sota terra vull haver-te soterrat.

 

            Des que tu ets mort no alenen els matins,

            al foc arrabassats dels teus ulls solars:

            precipitat octubre contra les nostres finestres,

            donares pas a la tardor i s’enfosquiren els mars.

 

            T'ha devorat el Sol, rival únic i profund

            i la remota ombra que et va llançar encés;

            t'espenta llum avall emportant-te fins al fons,

            engolint-te; i és com si no hagueres nascut.

 

            Deu mesos en la llum, arrodonint el cel,

            sol mort, fosquejat, sepultat, eclipsat.

            Sense passar pel dia es va marcir el teu pèl;

            vesprejà la teua carn amb l'alba en un costat.

 

            L’ocell pregunta per tu, cos a l'orient,

            carn naixent a l'alba i al goig precisa;

            xiquet que només va saber riure, tan llargament,

            que només algunes flors moren amb el teu somriure.

 

            Absent, absent, absent com l'oreneta,

            au estival que esquiva viure al peu del gel:

            oreneta que poc després d'obrir la ploma fina,

            naufraga en les tisores enemigues del vol.

 

            Flor que no fou capaç d'endurir-se les dents,

            d'arribar al més lleu signe de la feresa.

            Vida com un fulla de llavis incipients,

            fulla que llisca quan a sonar comença.

 

            Els consells de la mar de res no t'han valgut...

            Vinc de donar-hi a un tendre sol una punyalada,

            de soterrar un tros de pa en l'oblit,

            de tirar sobre uns ulls un grapat de no-res.

 

            Verd, roig, moré: verd, blau i daurat;

            els latents colors de la vida, els horts,

            el centre de les flors als teus peus destinat,

            de foscos negres tristos, de greus blancs erts.

 

            Dona arraconada: mira que ja és de dia.

            (Ai, ulls sense ponent per sempre en l'albada!)

            Però en el teu ventre, però en els teus ulls, dona meua,

            la nit continua caient desolada.