De sang en sang vinc com la mar d'ona en ona, del color de la rosella l'ànima tinc, de rosella sense sort és el meu camí, i hi arribe de rosella en rosella a ensopegar en la cornada del destí.   Criatura va haver-hi que vingué des de la sementera del no-res, i en vingué més d'una, sota el designi d'una estrella irada i en una turbulenta i mala lluna.   Me caigué una pinzellada de sangonós peu sobre la vida, caigué un planeta de safrà en zel, caigué un núvol roig i enfurismat, caigué una mar malferida, caigué un cel.   Vinguí amb un dolor de ganivetada, m'esperava un ganivet a la vinguda, em donaren a mamar llet de   tuera , suc d'espasa boja i homicida, i al sol l'ull vaig obrir per vegada primera i el que vaig veure primer fou una ferida i una desgràcia era.   Em persegueix la sang, àvida fera, des que vaig ser fundat, i encara abans que fóra proferit, empentat per ma mare a aquesta terra cobejos

  Me’n dic fang, tot i que Miguel me’n dic. Fang és la meua professió i el meu destí que taca amb la seua llengua allò que llepa.   Sóc un trist instrument del camí. Sóc una llengua dolçament infame als peus que jo idolatre desplegada. Com un nocturn toro d'aigua i guaret que vol ser criatura idolatrada, envestisc a les teues sabates i als seus encontorns, i fet de catifes i de besos fet el teu taló que me injúria bese i sembre de flors.   Col·loque reliquiaris de la meua espècie al teu taló mordent, a la teua petjada, i sempre a la teua petjada me n’avance per a què el teu impassible peu menyspree   tot l'amor que cap al teu peu alce.   Més mullat que el rostre del meu plor, quan el vidre llaner del gel belega, quan l'hivern la teua finestra tanca baixe als teus peus un esparver d'ala, d'ala tacada i de cor de terra. Baixe als teus peus un ram fundent d'humil mel espeternegada i sola, un menyspreat cor caigut

  PREÀMBUL             Fa uns anys vaig anar traduint al valencià alguns poemes de Miguel Hernández. Aquesta tasca va concloure amb la creació d’una antologia que arreplegava més de seixanta poemes, alguns dels quals van ser publicats en un blog que duia per nom EL LLAMP QUE NO CESSA. Més endavant, esperonat per altres projectes, vaig deixar de banda aquest blog. A hores d’ara he revisat, i en la mida de les meues possibilitats, he intentat corregir i millorar el text, i procedisc de bell nou a la seva publicació des del principi. Per tal motiu he creat aquest nou blog: EL LLAMP DE MIGUEL HERNÁNDEZ, en el que aniré donant cabuda, a poc a poc per tal que no es canse ningú, a l’esmentada antologia.             Comence avui, dia 22 de novembre de 2020, a Santa Pola, en l’any trist de la pandèmia del COVID-19. Miguel Hernández... El nom és tan gran que desborda per tot arreu les capacitats de la meua ima-ginació. La seua biografia i