CANÇÓ DE L’ESPÒS SOLDAT   He poblat el teu ventre d'amor i sementera, he prolongat l'eco de sang a què responc i espere sobre el solc tal com l'aladre espera: he arribat fins al fons.   Morena d'altes torres, alta llum i ulls alts, esposa de la meua pell, gran trago de la meua vida, els teus pits bojos creixen cap a mi fent bots de cérvola concebuda.   Ja em sembla que ets un cristall delicat, tem que te'm trenques a la més lleu ensopegada, i a reforçar les teues venes amb la meua pell de soldat aniria com el cirerer.   Espill de la meua carn, suport de les meues ales, et done vida en la mort que em donen i que no hi prenc. Dona, dona, et vull assetjat per les bales, anhelat pel plom.   Sobre els taüts feroços en aguait, sobre els mateixos morts sense remei i sense fossa et vull, i et voldria besar amb tot el pit fins en la pols, esposa.   Quan en els camps de combat et pensa el meu front que no refreda ni ap

  ASSEGUT SOBRE ELS MORTS   Assegut sobre els morts que s'han callat en dos mesos, bese sabates buides i empunye rabiosament la mà del cor i l'ànima que el sosté.   Que la meua veu puge a les muntanyes i baixe a la terra i trone, això demana la meua gola des d'ara i des de sempre.   Acosta't al meu clamor, poble de la meua llet, arbre que amb les teues arrels empresonat em tens, que ací estic jo per a estimar-te i estic per a defensar-te amb la sang i amb la boca que són dos fusells fidels.   Si jo vaig sortir de la terra, si jo he nascut d'un ventre desgraciat i amb pobresa, no va ser sinó per a fer-me rossinyol de les desgràcies, eco de la mala sort, i cantar i repetir a qui escoltar-me deu quant a penes, quant a pobres, quant a terra es refereix.   Ahir, es despertà el poble nu i sense què posar-se, famèlic i sense què menjar, i el dia d’avui apareix totalment emborrascat i ensangonat total

  LES MANS   Dues espècies de mans s'enfronten en la vida, brollen del cor, irrompen pels braços, boten, i desemboquen sobre la llum ferida a colps, a urpades.   La mà és la ferramenta de l'ànima, el seu missatge, i el cos té en ella la seua branca combatent. Alceu, moveu les mans en un gran onatge, homes de la meua llavor.   Davant l'aurora veig sorgir les mans pures dels treballadors terrestres i marins, com una primavera d'alegres dentadures i de dits matutins.   Enduriment poblades de suors, retronants les venes des de les ungles rotes, constel·len els espais de bastides i clamors, de llampecs i de gotes.   Condueixen ferreries, aixades i telers, mosseguen metalls, turons, rapten destrals, alzines, i construeixen, si volen, fins en els mateixos mars fàbriques, pobles, mines.   Aquestes sonores mans fosques i lluentes les revist una pell d'invencible corfa, i són inesgotables i generoses fonts de vida i

  LA SUOR   En la mar troba l'aigua el seu paradís anhelat i la suor el seu horitzó, el seu fragor, el seu plomatge. La suor és un arbre desbordant i salat, un voraç onatge.   Arriba des de l'edat del món més remota a oferir a la terra la seua copa sacsejada, a sustentar la set i la sal gota a gota, a il·luminar la vida.   Filla del moviment, cosina del sol, germana de la llàgrima, deixa rodolant per les eres, de l'abril a l'octubre, de l'hivern a l'estiu, àuries enfiladisses.   Quan els llauradors van per la matinada a favor de l'esteva removent el repòs, es vesteixen una brusa silenciosa i daurada de suor silenciosa.   Vestidura d'or dels treballadors, adornament de les mans com de les pupil·les. Per l'atmosfera escampa llurs fecundes olors una pluja d'axil·les.   El sabor de la terra s'enriqueix i madura: cauen els flocs del plor laboriós i olorós, mannà dels barons i de l'agric

  PASSIONÀRIA Moriré com l’ocell: cantant, penetrat de ploma i d’enteresa, sobre la duradora claredat de les coses. Cantant ha d'agafar-me el clot tou, estesa l'ànima, girat el cap vers les belleses més belles.   Una dona que és una estepa sola habitada d'acers i de criatures, puja d’escuma i travessa d'ona per aquest municipi de belleses.   Donen ganes de besar els peus i el somriure a aquesta ferida espanyola, i aquell gest que porta de nació endolada, i aquella terra que de sobte trepitja com si contingués la terra en la petjada.   Foc l'encén, foc l'alimenta: foc que creix, crema i apassiona des de l'ametler en flor de la seua ossada. Als seus peus, la cendra més gelada, s’exacerba.   Basca de generosos jaciments: alzina, pedra, vida, herba noble, vas nàixer per a donar-hi direcció als vents, vas nàixer per a ser esposa d'algun roure.   Només les muntanyes poden sostenir-te, gravada estàs

  EL XIQUET PARELLER   Carn de jou, ha nascut més humiliat que bell, amb el coll perseguit pel jou per al coll.   Naix, com la ferramenta, als colps destinat, d'una terra descontenta i d'un insatisfet aladre.   Entre fem pur i viu de vaques, porta a la vida una ànima color d'olivera vella ja i encallida.   Comença a viure, i comença a morir de cap a cap, alçant l’escorça de sa mare amb el coble.   Comença a sentir, i sent la vida com una guerra i a colpejar feixugament en els ossos de la terra.   Comptar els seus anys no sap, i ja sap que la suor és una corona greu de sal per al llaurador.   Treballa, i mentre treballa masculinament seriós, s'ungeix de pluja i s’enjoia de carn de cementeri.   A força de colps, fort, i a força de sol, brunyit, amb una ambició de mort espedaça un pa renyit.   Cada nou dia és més arrel, menys criatura, que escolta sota els seus peus la veu de la sepul