FILL DE LA LLUM
FILL DE LA LLUM
Tu ets l’alba, esposa: la
principal penombra,
reps entretancades les hores del teu
front.
Decidit al fulgor, però entretancat,
enllumena el teu cos.
Les teues entranyes forgen el Sol
naixent.
Centre de claredats, la gran hora
t'espera
en el llindar d'un foc que el propi
foc abrasa:
t'espere jo, inclinat com el blat a
l'era,
col·locant en el centre de la llum la
nostra casa.
La nit alliberada dels pous foscos,
se submergeix en els pous on ha fet
arrels.
I tu t'obris al part lluminós, entre
murs
que s'esgarren amb tu com a pètries
matrius.
La gran hora del part, la més
rotunda hora:
esclaten els rellotges sentint el
teu gran crit,
s'obrin totes les portes del món, de
l'aurora,
i el sol naix en el teu ventre on va
trobar el seu niu.
El fill va ser primer ombra i roba
cosida
pel teu cor fondo des de les fondes
mans.
Amb ombres i amb robes anticipà la
seua vida,
amb ombres i amb robes de germens
humans.
Les ombres i les robes sense
població, desertes,
s'han poblat d'un xiquet sonor, d’un
moviment,
que en la nostra casa obri de bat a
bat les portes,
i ocupa en ella a crits el lluminós seient.
Ai, la vida: què bell penar tan
moribund!
Ombres i vestits portà la del fill
que anomenes.
Ombres i vestits han dut els homes
pel món.
I tots deixen sempre ombres: vestits
i ombres.
Fill de l'alba eres, fill del
migdia.
I han de quedar de tu llums en tot
imposades,
mentre ta mare i jo anem cap a
l'agonia,
dormits i desperts amb l'amor a
sobre.
Parle i el cor se’m surt en l’alè.
Si no parlara tant con vull
m'ofegaria.
Amb espígol i resines perfume la
teua cambra.
Tu ets l'alba, esposa. Jo sóc el
migdia.
Comentarios
Publicar un comentario