FILL DE LA LLUM

 

FILL DE LA LLUM


            Tu ets l’alba, esposa: la principal penombra,

            reps entretancades les hores del teu front.

            Decidit al fulgor, però entretancat, enllumena el teu cos.

            Les teues entranyes forgen el Sol naixent.

 

            Centre de claredats, la gran hora t'espera

            en el llindar d'un foc que el propi foc abrasa:

            t'espere jo, inclinat com el blat a l'era,

            col·locant en el centre de la llum la nostra casa.

 

            La nit alliberada dels pous foscos,

            se submergeix en els pous on ha fet arrels.

            I tu t'obris al part lluminós, entre murs

            que s'esgarren amb tu com a pètries matrius.

 

            La gran hora del part, la més rotunda hora:

            esclaten els rellotges sentint el teu gran crit,

            s'obrin totes les portes del món, de l'aurora,

            i el sol naix en el teu ventre on va trobar el seu niu.

 

            El fill va ser primer ombra i roba cosida

            pel teu cor fondo des de les fondes mans.

            Amb ombres i amb robes anticipà la seua vida,

            amb ombres i amb robes de germens humans.

 

            Les ombres i les robes sense població, desertes,

            s'han poblat d'un xiquet sonor, d’un moviment,

            que en la nostra casa obri de bat a bat les portes,

            i ocupa en ella a crits el lluminós seient.

 

            Ai, la vida: què bell penar tan moribund!

            Ombres i vestits portà la del fill que anomenes.

            Ombres i vestits han dut els homes pel món.

            I tots deixen sempre ombres: vestits i ombres.

 

            Fill de l'alba eres, fill del migdia.

            I han de quedar de tu llums en tot imposades,

            mentre ta mare i jo anem cap a l'agonia,

            dormits i desperts amb l'amor a sobre.

 

            Parle i el cor se’m surt en l’alè.

            Si no parlara tant con vull m'ofegaria.

            Amb espígol i resines perfume la teua cambra.

            Tu ets l'alba, esposa. Jo sóc el migdia.

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

PÈRIT EN LLUNES

Imagen
            Miguel Hernández començà a escriure poesies, aproximadament cap a l’any 1925. La seua principal font d'inspiració fou l'entorn en què visqué: l'horta, el seu pati, la muntanya, les cabres, el pasturatge, el riu, etc. Miguel aprofità qualsevulla avinentesa per a escriure. Inclús havia de fer-ho d’amagat de son pare, a qui li molestava aqueixa afició poètica del seu fill. En 1933 publicà en Ediciones Sudeste , de Múrcia, el seu primer llibre: Perito en Lunas . L'amic més pregon, amb qui compartí els seus somnis de poeta, Ramón Sijé, escrigué en el pròleg:             “Quan la poesia és un crit estrident i punxegut -de matinada en flor freda -, compleix el poeta la seua primera lluna reposada: és el poema terròs, provincial, amorós de pasturatge de somnis” . PÈRIT EN LLUNES   I A la canya xiulada d'artifici, rastre, si no evasió, del seu succés, baixaré contra el pes del meu pes: simulació de nàutic exercici. Bé arranat de l'atzar, bé prec
Leer más

FILL DE LA LLUM I DE L'OMBRA

  FILL DE LA LLUM I DE L'OMBRA               Teixides en l'albada, gravades, dues bresques             no poden detenir la mel en llurs mugrons.             Els teus pits en l'albada: materns brolladors,             lluiten i s'atropellen amb blanques efusions.               Se t'han desbordat, esposa, llunerarment les venes,               fins a inundar la casa que el teu sabor traspua.             I és com si brollares d'un poble de ruscs,             tu tota un rusc de llet plena d’escuma.               És com si la teua sang fóra dolçor tota,             laborioses abelles filtrades pels teus porus.             Sent un clamor de llet, d'inundació,             de boda junt amb tu, recorreguda per cabals sonors.               Cabalosa dona: en el teu ventre em soterre.             El teu cabalós ventre serà la meua sepultura.             Si cremaren els meus ossos amb la flama del ferro,             veurien com de  
Leer más

FILL DE L'OMBRA

  FILL DE L'OMBRA               Eres la nit, esposa: la nit en l'instant             major de la seua potència lunar i femenina.             Eres la mitjanit: l'ombra culminant             on culmina el somni, on l'amor culmina.               Forjat pel dia, el meu cor que crema             duu la seua gran petjada de sol allò on vols,             amb un solar impuls, amb una llum suprema,             cim dels matins i dels capvespres.               Cauré sobre el teu cos quan la nit faça fora             el seu avariciós anhel d'imant i de puixança.             Un astral sentiment febril m'astora,             incendia el meu ossam amb una esgarrifança.               L'aire de la nit desordena els teus pits,             i desordena i volteja els cossos amb la seua topada.             Com una tempesta de llits embogits,             eclipsa les parelles, les fa d’un sol bloc.               La nit s'ha encés com u
Leer más