EL TREN DELS FERITS   Silenci que naufraga en el silenci de les boques tancades de la nit. No cessa de callar ni travessat. Parla el llenguatge ofegat dels morts.   Silenci.   Obri camins de cotó profund, emmordassa les rodes, els rellotges, deté la veu del mar, de la coloma: emociona la nit dels somnis.   Silenci.   El tren plugisser de la sang solta, el fràgil tren dels que es dessagnen, el silenciós, el dolorós, el pàl·lid, el tren callat dels patiments.   Silenci.   Tren de la pal·lidesa mortal que ascendeix: la pal·lidesa revist els caps, l'ai!, la veu, el cor, la terra, el cor dels que van ser malferits.   Silenci.   Van vessant cames, braços, ulls, van tirant pel tren trossos. Passen deixant rastres d'amargor, una altra via làctia d'estel·lars membres.   Silenci.   Ronc tren desmaiat, enrogit: agonitza el carbó, sospira el fum, i, maternal, la màquina sospira, avança com un llarg descor

  EL FERIT   Per al mur d'un hospital de sang.   I   Pels camps lluitats s'estenen els ferits. I d'aquella extensió de cossos lluitadors salta un bladar de dolls calents, estesos en roncs sortidors.   La sang plou sempre boca per amunt, cap al cel. I les ferides sonen, igual que caragols de mar, quan hi ha en les ferides celeritat de vol, essència de les ones.   La sang fa olor de   mar, té sabor a mar i a celler. El celler de la mar, del vi brau, esclata allí on el ferit palpitant es nega, i floreix, i s’hi troba.   Ferit estic, mireu-me: necessite més vides. La que continc és poca per a la gran comesa de sang que voldria perdre per les ferides. Digueu qui no va ser ferit.   La meua vida és una ferida de joventut sortosa. Ai de qui no estiga ferit, de qui mai no se sent ferit per la vida, ni en la vida reposa ferit alegrement!   Si fins als hospitals s’hi va amb alegria, es converteixen en horts de ferides ent

  ELEGIA PRIMERA                                                                                        A Federico García Lorca, poeta.   Travessa la mort amb rovellades llances, i vestida de canó, els erms on cultiva, l'home, arrels i esperances, i plou sal, i escampa calaveres.   Verdor de les eres, per quant temps preval l'alegria? El sol corromp la sang, la cobreix d’aguaits i fa brollar l'ombra més ombrívola.   El dolor i el seu mantó vénen una vegada més a la nostra trobada. I una vegada més al carreró del plor pluviscosament me n’entre.   Sempre me’n veig dintre d'aquesta ombra de sèver revocada, pastada amb ulls i bordons, que un cresol d'agonia té posat a l'entrada i un rabiós collar de cors.   Plorar dintre d'un pou, en la mateixa arrel desconsolada de l'aigua, del sanglot, del cor volguera: on ningú no em veiés la veu ni la mirada, ni restes de les meues llàgrimes veiessen.   Entr

              La matinada del dia 18 d’agost de 1936, en Granada, fou assassinat un dels més grans poetes i dramaturgs que ha parit Espanya: FEDERICO GARCÍA LORCA. Fou aquest un acte que deixava meridianament clar el tarannà envejós, groller i venjatiu d’una part important del poble espanyol, fosc i rancuniós, que després va governar amb mà de ferro el país. Per a ells, la cultura era més perillosa que les bombes, i es ficaren a encalçar qualsevulla persona que pogués, amb la força de la paraula, mostrar-hi llurs mancances. Poetes, dramaturgs, directors de cine, actors, pintors... hagueren de patir els efectes de l’encalçament, l’empresonament,   l’exili... i la mort. Llavors, referint-se a tan execrable crim, el poeta Antonio Machado, escrigué en la seua Elegia: Se’l veié, caminant entre fusells, per un carrer llarg, i eixir al camp fred, encara amb estels de la matinada. Mataren Federico quan la llum traspuntava. L’escamot de botxins no gosà mirar-li la cara. Tots tancaren els ulls;

  JURAMENT DE L'ALEGRIA   Sobre la roja Espanya blanca i roja, blanca i fosforescent, una història de pols es desfulla, irromp un sol unànime, batent.   És un ple d'abrils, una primaveral cavalleria, que inunda de galops els perfils d'Espanya: és l'exèrcit del Sol, de l'alegria.   Desapareix la tristesa, el dia devorador, la marcida tija, quan, dominadora flamarada, galopa l'alegria en un cavall igual que una bandera desbocada.   Al seu pas es deturen els rellotges, les abelles, els xiquets s’avaloten, els ventres són més fèrtils, més profusos els graners, boten les pedres, els llangardaixos troten.   Es fan les carreteres de diamants, a l'horitzó el pertorben messes i altres visions llampegants,   i se senten feliços els xiprers.   Avança l'alegria enderrocant muntanyes i les boques avancen com a escuts. S'alça la rialla, cauen les teranyines davant del doll potent de les dents nues.