CARTA   El colomer de les cartes obri l’impossible vol des de les trèmules taules on es recolza el record, la gravetat de l'absència, el cor, el silenci.   Sent un batec de cartes navegant cap al seu centre.   Allà on vaig, amb les dones i amb els homes me’n trobe, malferits per l'absència, desgastats pel temps.   Cartes, relacions, cartes: targetes postals, somnis, fragments de la tendresa, projectats en el cel, llançats de sang a sang i de desig en desig.   Malgrat que sota terra es trobe el meu cos amant, escriu-me a la terra que jo t'escriuré.   En un racó emmudeixen cartes velles, sobres vells, amb el color de l'edat sobre l'escriptura fet. Allí pereixen les cartes plenes d'estremiments. Allí agonitza la tinta i defalleixen els plecs, i el paper es forada com un breu cementeri de les passions d'abans, i dels amors de després.   Malgrat que sota terra es trobe el meu

  ROSARIO , DINAMITERA   Rosario , dinamitera, sobre la teua mà bonica zelava la dinamita els seus atributs de fera. Ningú, en mirar-la, creguera que hi havia en el seu cor una desesperació de cristalls, de metralla ansiosa d'una batalla, assedegada d'una explosió.   Era la teua mà dreta, capaç de fondre lleons, la flor de les municions i l'anhel de la metxa. Rosario , bona collita, alta com un campanar, sembraves a l'adversari de dinamita furiosa i era la teua mà una rosa enfurismada, Rosario .   Buitrago ha estat testimoni de la condició de llamp de les gestes que no parle i de la mà que hi dic.   ¡Bé conegué l'enemic la mà d'aquesta donzella, que avui no és mà perquè d'ella, que ja ni un sol dit agita, s’enamorà la dinamita i la convertí en estrella!   Rosario , dinamitera, pots ser baró i eres la nata de les dones l’escuma de la trinxera. Digna com una bandera de triomfs i

  II   Però no ho serà: que un mar piafant, triomfant sempre, sempre decidit, fet per a la llum, per a la gesta, agita el seu cap de rebel diamant, bat el seu peu calçat en el so per tots els cadàvers d'Espanya.   És una joventut: arreplegueu aquest vent. La seua sang és el vidre que no s'entela, un barret el llorer i el pedrenyal el seu alé.   On clava la força de les seues dents brolla un volcà de diàfanes espases, i els seus muscles batents, i els seus talons, guien flamarades.   Està composta d’homes del treball: de ferrers rojos, d'albs obrers, de parellers amb rostre de collites. Oceànicament transcorren per sota d'un fragor de sirenes i d’eines fabrils i de gegants arcs enllumenats amb fletxes.   A pesar de la mort, aquests barons amb metall i llampecs tal com els escuts, fan retrocedir als canons acovardits, tremolosos, muts.   La pols no els domina i fan de la pols foc, saba, explosió, verdura sobtad

  ARREPLEGUEU AQUESTA VEU    (I) Nacions de la terra, pàtries de la mar, germans del món i del no-res: habitants perduts i llunyans, més que del cor, de la mirada.   Ací tinc una veu enardida, ací tinc una vida combatuda i irada, ací tinc un rumor, ací tinc una vida.   Obert n’estic, mireu, com una ferida. Enfonsat n’estic, mireu, n’estic enfonsat enmig del meu poble i dels seus mals. Ferit hi vaig, ferit i malferit, sagnant per les trinxeres i hospitals.   Homes, mons, nacions, ateneu, escolteu el meu sagnant so, arreplegueu els meus batecs de crebant en llurs espaiosos cors, perquè jo empunye l'ànima quan cante.   Cantant em defense i defense el meu poble quan en el meu poble imprimeixen la seua ferradura de pólvora i estrèpit els bàrbars del crim.   Aquesta és la seua obra, aquesta: passen, arrasen com a remolins, i són davant de la seua còlera funesta armes els horitzons i mort els camins.   El plor que per val

  LA NOSTRA JOVENTUT NO ES MOR   Caiguts sí, no morts, ja prostrats titans, estan els homes de resolut pit sobre les més glorioses sepultures: les eres de les herbes i dels pans, el frondós guaret, les trinxeres obscures.   Sempre seran famoses aquestes sangs cobertes d'abrils i de maigs, que fan vibrar les dilatades fosses amb el seu vigor que es decideix en llamps.   Han mort com moren els lleons: batallant i rugint, escumosa la boca de cançons, d'ímpetu els caps i les venes d'estrèpit.   Herois a borbollons, no han conegut el rostre a la derrota, i victoriosament somrient s'han desplomat en la vessana ombria, sobre el ciment erràtic de la bota i el firmament de la gallardia.   Una gota de pura valentia paga més que un oceà covard.   Sota la gran resplendor d'un migdia sense matí i sense vesprada, uns cavalls que semblen clars, encara que són tenebrosos i funestos, s’emporten a aquests homes vestits