JO NO VULL MÉS LLUM QUE EL TEU COS DAVANT DEL MEU               Jo no vull més llum que el teu cos davant del meu:             claredat absoluta, transparència redona.             Limpidesa, l'estranya de la qual, com el fons del riu,             amb el temps s'afirma, amb la sang s'apregona.               Quines lluentes matèries duradores t'han fet,             cor d'albada, carnació matutina?             Jo no vull més dia que el que exhala el teu pit.             La teua sang és el matí que mai no s'acaba. ...

  FILL DE LA LLUM I DE L'OMBRA               Teixides en l'albada, gravades, dues bresques             no poden detenir la mel en llurs mugrons.             Els teus pits en l'albada: materns brolladors,             lluiten i s'atropellen amb blanques efusions.               Se t'han desbordat, esposa, llunerarment les venes,               fins a inundar la casa que el teu sabor traspua.             I és com si brollares d'un poble de ruscs,             tu tota un rusc de llet plena d’escuma.     ...

  FILL DE LA LLUM             Tu ets l’alba, esposa: la principal penombra,             reps entretancades les hores del teu front.             Decidit al fulgor, però entretancat, enllumena el teu cos.             Les teues entranyes forgen el Sol naixent.               Centre de claredats, la gran hora t'espera             en el llindar d'un foc que el propi foc abrasa:             t'espere jo, inclinat com el blat a l'era,             col·locant en el centre de la llum la nostra casa.       ...

  FILL DE L'OMBRA               Eres la nit, esposa: la nit en l'instant             major de la seua potència lunar i femenina.             Eres la mitjanit: l'ombra culminant             on culmina el somni, on l'amor culmina.               Forjat pel dia, el meu cor que crema             duu la seua gran petjada de sol allò on vols,             amb un solar impuls, amb una llum suprema,             cim dels matins i dels capvespres.               Cauré so...

  AL MEU FILL               T'has negat a tancar els ulls, mort meu,             oberts davant del cel tal com dues orenetes:             el seu color coronat de junys, ja és rosada             allunyant-se a certes regions matutines.               Avui, que és un dia com sota terra, fosc,             com sota terra, plujós, despoblat,             amb la humitat sense sol del meu cos futur,             com sota terra vull haver-te soterrat.               Des...

            En març de 1937 es casaren Miguel Hernández i Josefina Manresa, i en el mes de desembre nasqué el seu primer fill: Manuel Ramón, que va morir a la tardor de 1938. La mort del fill creà un gran trasbalsament en el poeta que s’hi va reflectir, com no podia ser d’altra manera, en la seua poesia, llavors anguniosa i trista. Molts d’aquests poemes foren després publicats en el llibre Cancionero y Romancero de Ausencias . NO VOLGUÉ SER               No conegué l’encontre             de l'home i de la dona.               L'amorosa vellositat             no pogué florir.               Aturà els seus sentits    ...