ELEGIA PRIMERA

 

ELEGIA PRIMERA

 

                                                                    A Federico García Lorca, poeta.

 

Travessa la mort amb rovellades llances,

i vestida de canó, els erms

on cultiva, l'home, arrels i esperances,

i plou sal, i escampa calaveres.

 

Verdor de les eres,

per quant temps preval l'alegria?

El sol corromp la sang, la cobreix d’aguaits

i fa brollar l'ombra més ombrívola.

 

El dolor i el seu mantó

vénen una vegada més a la nostra trobada.

I una vegada més al carreró del plor

pluviscosament me n’entre.

 

Sempre me’n veig dintre

d'aquesta ombra de sèver revocada,

pastada amb ulls i bordons,

que un cresol d'agonia té posat a l'entrada

i un rabiós collar de cors.

 

Plorar dintre d'un pou,

en la mateixa arrel desconsolada

de l'aigua, del sanglot,

del cor volguera:

on ningú no em veiés la veu ni la mirada,

ni restes de les meues llàgrimes veiessen.

 

Entre lentament, se'm cau el front

lentament, el cor se m'esquinça

lentament, i lentament i negrament

torne a plorar al peu d'una guitarra.

 

Entre tots els morts d'elegia,

sense oblidar-hi l'eco de ningun,

per haver ressonat més en l'ànima meua,

la mà del meu plor en tria un.

 

Federico García

fins ahir se’n va dir: pols se’n diu ara.

Ahir tingué un espai sota el dia

que hui el clot li dóna sota el gram.

 

Tant fou! Tant vas ser i ja no eres!

La teua agitada alegria,

que agitava columnes i agulles,

de les teues dents arranques i sacseges,

i ja et poses trist, i només vols

ja el paradís dels taüts.

 

Vestit d'esquelet,

adormint-te de plom,

d'indiferència armat i de respecte,

et veig entre les teues celles si m’aguaite.

 

S'ha emportat la teua vida de colom,

que cenyia d’escuma

i de parrups el cel i les finestres,

com un torrent de ploma

el vent que s’emporta les setmanes.

 

Cosí de les pomes,

no podrà amb la teua saba el corcó,

no podrà amb la teua mort la llengua del cuc,

i per a donar-hi salut fera a la seua poma

triarà els teus ossos el pomer.

 

Cegat el brollador de la teua saliva,

fill de la coloma,

nét del rossinyol i de l'oliva:

seràs, mentre la terra vaja i torne,

espòs sempre de la sempreviva,

fem pare de la mare-selva.

 

Que senzilla és la mort: que senzilla,

però que injustament arrabassada!

No sap caminar lentament, i apunyala

quan menys no s'espera sa térbola ganivetada.

 

Tu, el més ferm edifici, destruït,

tu, l'esparver més alt, desplomat,

tu, el més gran rugit, callat,

i més callat, i més callat.

 

Caiga la teua alegre sang de magraner,

com un enderrocament de martells feroços,

sobre qui et va deturar mortalment.

Salivades i falçs

caiguen sobre la taca del seu front.

 

Mor un poeta i la creació se sent

ferida i moribunda en les entranyes.

Una còsmica tremolor d’esgarrifances

mou temiblement les muntanyes,

una resplendor de mort la matriu dels rius.

 

En sent pobles d'ais i valls de laments,

veig un bosc d'ulls mai eixuts,

avingudes de llàgrimes i mantons:

i en remolins de fulles i de vents,

dols rere d'altres dols i d’altres dols,

plors rere d'altres plors i d’altres plors.

 

No ventaran, no arrossegaran els teus ossos,

volcà d’arrop, tro de bresques,

poeta entreteixit, dolç, amarg,

que a la calor dels besos

sentires, entre dues llargues fileres de punyals,

llarg amor, mort llarga, foc llarg.

 

Per fer-hi a la teua mort companyia,

poblen tots els racons

del cel i de la terra bandades d'harmonia,

llampecs de blaves vibracions.

Cròtals granissats a muntons,

batallons de flautes, panderos i gitanos,

ràfegues d’abellots i violins,

tempestes de guitarres i pianos,

irrupcions de trompes i clarins.

 

Però el silenci pot més que no tant instrument.

 

Silenciós, desert, polsegós

en la mort deserta,

sembla que la teua llengua, que el teu alé,

els ha tancat el colp d'una porta.

 

Com si passejara amb la teua ombra,

passege amb la meua

per una terra que el silenci encatifa,

que el xiprer abelleix més ombrívola.

 

M’envolta la gola la teua agonia

com un ferro de forca

i taste una beguda funerària.

Tu saps, Federico García Lorca,

que sóc dels que gaudeixen d’una mort diària.