EL TREN DELS FERITS

 EL TREN DELS FERITS

 

Silenci que naufraga en el silenci

de les boques tancades de la nit.

No cessa de callar ni travessat.

Parla el llenguatge ofegat dels morts.

 

Silenci.

 

Obri camins de cotó profund,

emmordassa les rodes, els rellotges,

deté la veu del mar, de la coloma:

emociona la nit dels somnis.

 

Silenci.

 

El tren plugisser de la sang solta,

el fràgil tren dels que es dessagnen,

el silenciós, el dolorós, el pàl·lid,

el tren callat dels patiments.

 

Silenci.

 

Tren de la pal·lidesa mortal que ascendeix:

la pal·lidesa revist els caps,

l'ai!, la veu, el cor, la terra,

el cor dels que van ser malferits.

 

Silenci.

 

Van vessant cames, braços, ulls,

van tirant pel tren trossos.

Passen deixant rastres d'amargor,

una altra via làctia d'estel·lars membres.

 

Silenci.

 

Ronc tren desmaiat, enrogit:

agonitza el carbó, sospira el fum,

i, maternal, la màquina sospira,

avança com un llarg descoratjament.

 

Silenci.

 

Detenir-se volguera sota un túnel

la llarga mare, i sanglotar estesa.

No hi ha estacions on detenir-se,

si no és l'hospital, si no és el pit.

 

Silenci.

 

Per a viure, amb un tros n’hi ha prou:

en un racó de carn hi cap un home.

Només un dit, només un tros d'ala

alça el vol total de tot un cos.

 

Silenci.

 

Detureu eixe tren agonitzant

que mai no acaba de creuar la nit.

I es queda descalç fins el cavall,

i n’arena els cascs i l’alé.