EL FERIT

 

EL FERIT

 

Per al mur d'un hospital de sang.

 

I

 

Pels camps lluitats s'estenen els ferits.

I d'aquella extensió de cossos lluitadors salta

un bladar de dolls calents, estesos

en roncs sortidors.

 

La sang plou sempre boca per amunt, cap al cel.

I les ferides sonen, igual que caragols de mar,

quan hi ha en les ferides celeritat de vol,

essència de les ones.

 

La sang fa olor de  mar, té sabor a mar i a celler.

El celler de la mar, del vi brau, esclata

allí on el ferit palpitant es nega,

i floreix, i s’hi troba.

 

Ferit estic, mireu-me: necessite més vides.

La que continc és poca per a la gran comesa

de sang que voldria perdre per les ferides.

Digueu qui no va ser ferit.

 

La meua vida és una ferida de joventut sortosa.

Ai de qui no estiga ferit, de qui mai no se sent

ferit per la vida, ni en la vida reposa

ferit alegrement!

 

Si fins als hospitals s’hi va amb alegria,

es converteixen en horts de ferides entreobertes,

de baladres florits davant la cirurgia.

d'ensangonades portes.

 

 

II

 

Per a la llibertat sagne, lluite, pervisc.

Per a la llibertat, els meus ulls i les meues mans,

com un arbre carnal, generós i captiu,

els done als cirurgians.

 

Per a la llibertat sent més cors

que arenes en el meu pit: donen escumes les meues venes,

i hi entre en els hospitals, i hi entre en els cotons

com en les assutzenes.

 

Per a la llibertat me’n desprenc a tirs

dels qui hi han rebolcat la seua estàtua pel fang.

I me’n desprenc a colps dels meus peus, dels meus braços,

de ma casa, de tot.

 

Perquè on unes conques buides apareguen,

ella posarà dues pedres de futura mirada

i farà que nous braços i noves cames cresquen

en la carn talada.

 

Rebrotaran alades de saba sense tardor

relíquies del meu cos que hi perd en cada ferida.

Perquè sóc com l'arbre talat, que rebrot:

perquè encara tinc la vida.