JURAMENT DE L'ALEGRIA

 JURAMENT DE L'ALEGRIA

 

Sobre la roja Espanya blanca i roja,

blanca i fosforescent,

una història de pols es desfulla,

irromp un sol unànime, batent.

 

És un ple d'abrils,

una primaveral cavalleria,

que inunda de galops els perfils

d'Espanya: és l'exèrcit del Sol, de l'alegria.

 

Desapareix la tristesa,

el dia devorador, la marcida tija,

quan, dominadora flamarada,

galopa l'alegria en un cavall

igual que una bandera desbocada.

 

Al seu pas es deturen els rellotges,

les abelles, els xiquets s’avaloten,

els ventres són més fèrtils, més profusos els graners,

boten les pedres, els llangardaixos troten.

 

Es fan les carreteres de diamants,

a l'horitzó el pertorben messes

i altres visions llampegants,  

i se senten feliços els xiprers.

 

Avança l'alegria enderrocant muntanyes

i les boques avancen com a escuts.

S'alça la rialla, cauen les teranyines

davant del doll potent de les dents nues.

 

L'alegria és un hort del cor amb mars

que als homes envaeixen de rugits,

que a les dones mosseguen de collars

i a la pell de llampecs aclaparats.

 

Alegreu-vos per fi els corcats,

els desplomats sota la tristesa:

eixiu dels vivents taüts,

traieu d’entre les cames el cap,

caigueu en l'alegria com a grans talussos.

 

Alegres animals,

la cabra, la daina, el poltre, les eguassades,

s’esposen davant dels homes contents.

I donen a llum les dones llançant riallades,

desplegant en la seua carn firmaments.

 

Tot són joiosos juraments.

Xitxarres, vinyes, galls incendiats,

els arbres del sud: tarongers i nopals,

figueres i palmeres i magraners,

i damunt el migdia assaonant cereals.

 

S'espedaça l'aigua en els esbarzerars:

les llàgrimes no arrasen,

no fan mal les espines ni les fletxes.

I s’hi crida ¡Salut!, a tots els que passen

amb la boca inundada de collites.

 

Té el món una altra cara. S'acosta el que és remot

en una multitud de boques i de braços.

Es veu la mort com un moble rot,

com una blanca cadira destrossada.

 

Vaig eixir del plor, em vaig trobar a Espanya,

en una plaça d’homes de foc imperatiu.

Vaig saber que la tristesa corromp, enterboleix, fa mal...

Em vaig alegrar seriosament igual que l'olivera.