ASSASSINAT DE FEDERICO GARCIA LORCA

 

            La matinada del dia 18 d’agost de 1936, en Granada, fou assassinat un dels més grans poetes i dramaturgs que ha parit Espanya: FEDERICO GARCÍA LORCA. Fou aquest un acte que deixava meridianament clar el tarannà envejós, groller i venjatiu d’una part important del poble espanyol, fosc i rancuniós, que després va governar amb mà de ferro el país. Per a ells, la cultura era més perillosa que les bombes, i es ficaren a encalçar qualsevulla persona que pogués, amb la força de la paraula, mostrar-hi llurs mancances. Poetes, dramaturgs, directors de cine, actors, pintors... hagueren de patir els efectes de l’encalçament, l’empresonament,  l’exili... i la mort. Llavors, referint-se a tan execrable crim, el poeta Antonio Machado, escrigué en la seua Elegia:


Se’l veié, caminant entre fusells,

per un carrer llarg,

i eixir al camp fred,

encara amb estels de la matinada.

Mataren Federico

quan la llum traspuntava.

L’escamot de botxins

no gosà mirar-li la cara.

Tots tancaren els ulls;

resaren: ni Déu et salva!

Mort caigué Federico

-sang en el front i plom en les entranyes-

...Que fou en Granada el crim,

sapieu -pobra Granada! -, en la seua Granada.


            Miguel Hernández, irremeiablement unit a Federico en el sofriment, l’encalçament i la mort, també deixà el testimoni més pregon de solidaritat, mostrant-nos l’immens repertori de les seues qualitats poètiques en una Elegia atapeïda de símbols, de bellesa, ensems d’horror... d’esperança.


Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

PÈRIT EN LLUNES

Imagen
            Miguel Hernández començà a escriure poesies, aproximadament cap a l’any 1925. La seua principal font d'inspiració fou l'entorn en què visqué: l'horta, el seu pati, la muntanya, les cabres, el pasturatge, el riu, etc. Miguel aprofità qualsevulla avinentesa per a escriure. Inclús havia de fer-ho d’amagat de son pare, a qui li molestava aqueixa afició poètica del seu fill. En 1933 publicà en Ediciones Sudeste , de Múrcia, el seu primer llibre: Perito en Lunas . L'amic més pregon, amb qui compartí els seus somnis de poeta, Ramón Sijé, escrigué en el pròleg:             “Quan la poesia és un crit estrident i punxegut -de matinada en flor freda -, compleix el poeta la seua primera lluna reposada: és el poema terròs, provincial, amorós de pasturatge de somnis” . PÈRIT EN LLUNES   I A la canya xiulada d'artifici, rastre, si no evasió, del seu succés, baixaré contra el pes del meu pes: simulació de nàutic exercici. Bé arranat de l'atzar, bé prec
Leer más

FILL DE LA LLUM I DE L'OMBRA

  FILL DE LA LLUM I DE L'OMBRA               Teixides en l'albada, gravades, dues bresques             no poden detenir la mel en llurs mugrons.             Els teus pits en l'albada: materns brolladors,             lluiten i s'atropellen amb blanques efusions.               Se t'han desbordat, esposa, llunerarment les venes,               fins a inundar la casa que el teu sabor traspua.             I és com si brollares d'un poble de ruscs,             tu tota un rusc de llet plena d’escuma.               És com si la teua sang fóra dolçor tota,             laborioses abelles filtrades pels teus porus.             Sent un clamor de llet, d'inundació,             de boda junt amb tu, recorreguda per cabals sonors.               Cabalosa dona: en el teu ventre em soterre.             El teu cabalós ventre serà la meua sepultura.             Si cremaren els meus ossos amb la flama del ferro,             veurien com de  
Leer más

FILL DE L'OMBRA

  FILL DE L'OMBRA               Eres la nit, esposa: la nit en l'instant             major de la seua potència lunar i femenina.             Eres la mitjanit: l'ombra culminant             on culmina el somni, on l'amor culmina.               Forjat pel dia, el meu cor que crema             duu la seua gran petjada de sol allò on vols,             amb un solar impuls, amb una llum suprema,             cim dels matins i dels capvespres.               Cauré sobre el teu cos quan la nit faça fora             el seu avariciós anhel d'imant i de puixança.             Un astral sentiment febril m'astora,             incendia el meu ossam amb una esgarrifança.               L'aire de la nit desordena els teus pits,             i desordena i volteja els cossos amb la seua topada.             Com una tempesta de llits embogits,             eclipsa les parelles, les fa d’un sol bloc.               La nit s'ha encés com u
Leer más