CANÇÓ DE L'ESPÒS SOLDAT

 

CANÇÓ DE L’ESPÒS SOLDAT

 

He poblat el teu ventre d'amor i sementera,

he prolongat l'eco de sang a què responc

i espere sobre el solc tal com l'aladre espera:

he arribat fins al fons.

 

Morena d'altes torres, alta llum i ulls alts,

esposa de la meua pell, gran trago de la meua vida,

els teus pits bojos creixen cap a mi fent bots

de cérvola concebuda.

 

Ja em sembla que ets un cristall delicat,

tem que te'm trenques a la més lleu ensopegada,

i a reforçar les teues venes amb la meua pell de soldat

aniria com el cirerer.

 

Espill de la meua carn, suport de les meues ales,

et done vida en la mort que em donen i que no hi prenc.

Dona, dona, et vull assetjat per les bales,

anhelat pel plom.

 

Sobre els taüts feroços en aguait,

sobre els mateixos morts sense remei i sense fossa

et vull, i et voldria besar amb tot el pit

fins en la pols, esposa.

 

Quan en els camps de combat et pensa

el meu front que no refreda ni aplaca la teua figura,

t'acostes cap a mi com una boca immensa

d’afamegada dentadura.

 

Escriu-me a la lluita, sent-me en la trinxera:

ací amb el fusell el teu nom evoque i fixe,

i defense el teu ventre de pobra que m'espera,

i defense el teu fill.

 

Naixerà el nostre fill amb el puny tancat,

envoltat d’un clamor de victòria i guitarres,

i deixaré a la teua porta la meua vida de soldat

sense ullals ni urpes.

 

És forçós matar per a continuar vivint.

Un dia aniré a l'ombra del teu pèl llunyà,

i dormiré en el llençol de midó i d'estrèpit

cosit per la teua mà.

 

Les teues cames implacables van al part,

i la teua implacable boca de llavis indomables,

i davant de la meua solitud d'explosions i de bretxes

recorres un camí de besos implacables.

 

Per al fill serà la pau que n’estic forjant.

I a la fi en un oceà d'irremeiables ossos

el teu cor i el meu naufragaran, quedant

una dona i un home gastats pels besos.