PASSIONÀRIA

 

PASSIONÀRIA

Moriré com l’ocell: cantant,

penetrat de ploma i d’enteresa,

sobre la duradora claredat de les coses.

Cantant ha d'agafar-me el clot tou,

estesa l'ànima, girat el cap

vers les belleses més belles.

 

Una dona que és una estepa sola

habitada d'acers i de criatures,

puja d’escuma i travessa d'ona

per aquest municipi de belleses.

 

Donen ganes de besar els peus i el somriure

a aquesta ferida espanyola,

i aquell gest que porta de nació endolada,

i aquella terra que de sobte trepitja

com si contingués la terra en la petjada.

 

Foc l'encén, foc l'alimenta:

foc que creix, crema i apassiona

des de l'ametler en flor de la seua ossada.

Als seus peus, la cendra més gelada, s’exacerba.

 

Basca de generosos jaciments:

alzina, pedra, vida, herba noble,

vas nàixer per a donar-hi direcció als vents,

vas nàixer per a ser esposa d'algun roure.

 

Només les muntanyes poden sostenir-te,

gravada estàs en tronc sensitiu,

esculpida en el sol dels vinyars.

El miner descobreix per sentir-te i per veure't

les sordes galeries del mineral captiu,

i a través de la terra les transporta fins als teus dits.

 

Els teus dits i les teues ungles brillen com a carbons,

amenaçant foc fins als astres

perquè en meitat de les paraules poses

una sang que deixa fòsfor entre els seus rastres.

 

Clamen els teus braços que fan fins escuma

en ensopegar contra el vent:

es desborden el teu pit i les teues artèries

perquè tanta mala herba es consumisca,

perquè tant de turment,

perquè tantes misèries.

 

Els ferrers et canten al so de la ferreria,

Passionària el pastor escriu en la gaiata

i el pescador a besos et dibuixa en les veles.

 

Fosc el migdia,

la dona redimida i engrandida,

naufragades i ferides les gaseles

es reconeixen al fulgor que envia

la teua veu incandescent, brollador de candeles.

 

Cremant amb el foc de la calç abrasada,

parlant amb la boca dels pous miners,

dona, Espanya, mare en infinit,

eres capaç de produir estels,

eres capaç de cremar-te d'un sol crit.

 

Perden maldat i ombra tigres i carcellers.

 

Per la teua veu parla Espanya la de les serralades,

la dels braços pobres i explotats,

creixen els herois plens de palmeres

i moren saludant-te pilots i soldats.

 

Escoltant-te batre tal com coberta

de meridians, encluses i xitxarres,

el baró espanyol ix a la seua porta

a patir recorrent planures de guitarres.

 

Cremant-te quedaràs enardida

sobre l'arc ennuvolat de l'oblit,

sobre el temps que tem sobrepassar ta vida

i toca com un cec, davall un pont

de gest envellit,

un violí espatllat i impotent.

 

La teua cisellada força lluirà eternament,

fogosament plena de espurneigs.

I aquell que de la presó fou mossegat

acabarà el seu plor sobre els teus cabells.