SIS POEMES D'EL LLAMP QUE NO CESSA (VI)

 

SONET FINAL

 

Per plomar arcàngels glacials,

la nevada liliàcia d'esveltes dents

és condemnada al plor de les fonts

i al desconsol dels brolladors.

 

Per difondre la seua ànima en els metalls,

per donar-hi el foc al ferro els seus orients,

al dolor de les encluses inclements

l’arrosseguen els ferrers torrencials.

 

Al dolorós tracte de l'espina,

al fatal descoratjament de la rosa

i a l'acció corrosiva de la mort

 

llançat em veig, i tanta ruïna

no és per altra desgràcia ni per altra cosa

que per estimar-te i només per estimar-te.

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

FILL DE L'OMBRA

  FILL DE L'OMBRA               Eres la nit, esposa: la nit en l'instant             major de la seua potència lunar i femenina.             Eres la mitjanit: l'ombra culminant             on culmina el somni, on l'amor culmina.               Forjat pel dia, el meu cor que crema             duu la seua gran petjada de sol allò on vols,             amb un solar impuls, amb una llum suprema,             cim dels matins i dels capvespres.               Cauré so...
Leer más

EL XIQUET PARELLER

  EL XIQUET PARELLER   Carn de jou, ha nascut més humiliat que bell, amb el coll perseguit pel jou per al coll.   Naix, com la ferramenta, als colps destinat, d'una terra descontenta i d'un insatisfet aladre.   Entre fem pur i viu de vaques, porta a la vida una ànima color d'olivera vella ja i encallida.   Comença a viure, i comença a morir de cap a cap, alçant l’escorça de sa mare amb el coble.   Comença a sentir, i sent la vida com una guerra i a colpejar feixugament en els ossos de la terra.   Comptar els seus anys no sap, i ja sap que la suor és una corona greu de sal per al llaurador.   Treballa, i mentre treballa masculinament seriós, s'ungeix de pluja i s’enjoia de carn de cementeri.   A força de colps, fort, i a força de sol, brunyit, amb una ambició de mort espedaça un pa renyit.   Cada nou dia és més arrel, menys criatura, que escolta sota e...
Leer más

NO VOLGUÉ SER

Imagen
            En març de 1937 es casaren Miguel Hernández i Josefina Manresa, i en el mes de desembre nasqué el seu primer fill: Manuel Ramón, que va morir a la tardor de 1938. La mort del fill creà un gran trasbalsament en el poeta que s’hi va reflectir, com no podia ser d’altra manera, en la seua poesia, llavors anguniosa i trista. Molts d’aquests poemes foren després publicats en el llibre Cancionero y Romancero de Ausencias . NO VOLGUÉ SER               No conegué l’encontre             de l'home i de la dona.               L'amorosa vellositat             no pogué florir.               Aturà els seus sentits    ...
Leer más