VENTS DEL POBLE

            El dia 18 de juliol de 1936 la violència es féu present a Espanya d’un mode sobtat, esmicolant els somnis per tot arreu i ocupant el seu lloc els més esgarrifosos malsons. La guerra civil, enfrontant germans vers germans va destruir el país i les consciències, deixant milions de morts i desapareguts, molts dels quals encara no s’han trobat llurs despulles. La història ens ha deixat l’empremta indeleble d’una acció que mai no ens podrem pas treure de sobre. Una vergonya que cal recordar-ne per tal que no es torne a repetir mai més.

            Miguel Hernández s’incorporà a l’exèrcit de la república, on el van nomenar Comissari de Cultura. La guerra civil, amb tota la seua càrrega d’odis i de violència, capgirà el sentit de la poesia de Miguel, ensems la seua pròpia personalitat. Aleshores, convertí la poesia en una arma, utilitzant-la per a donar-hi forces als qui lluitaven defensant la legalitat del govern republicà.

VENTS DEL POBLE M’EMPORTEN

            Vents del poble m’emporten,

            vents del poble m'arrosseguen,

            m'escampen el cor

            i em venten la gola.

 

            Els bous vinclen el seu front,

            impotentment mansuet,

            davant dels castics:

            els lleons l'alcen

            i ensems castiguen

            amb llur clamorosa urpa.

 

            No sóc d'un poble de bous,

            que sóc d'un poble que embarguen

            jaciments de lleons,

            congostos d'àguiles

            i serralades de toros

            amb l'orgull en la banya.

            Mai no camparen els bous

            pels erms d'Espanya.

 

            Qui parlà de posar un jou

            sobre el coll d'aquesta raça?

            Qui li ha posat al huracà

            mai ni jous ni traves,

            ni qui al llamp detingué

            presoner en una gàbia?

 

            Asturians de bravesa,

            bascos de pedra blindada,

            valencians d'alegria

            i castellans d'ànima,

            llaurats com ho és la terra

            i airosos tal com les ales;

            andalusos de llampecs,

            nascuts entre les guitarres

            i forjats en les encluses

            torrencials de les llàgrimes;

            extremenys de sègol,

            gallecs de pluja i calma,

            catalans de fermesa,

            aragonesos de casta,

            murcians de dinamita

            fruiterament propagada,

            lleonesos, navarresos,

            amos de la fam,

            la suor i la destral,

            reis de la mineria,

            senyors del conreu,

            homes que entre les arrels,

            com a arrels gallardes,

            aneu de la vida a la mort,

            aneu del no-res al no-res:

            jous us volen posar

            gents de l'herba roïna,

            jous que haureu de deixar

            trencats sobre llurs esquenes.

 

            Crepuscle dels bous

            està despuntant l'alba.

 

            Els bous moren vestits

            d'humilitat i olor de quadra:

            les àguiles, els lleons

            i els toros d'arrogància,

            i darrere d'ells, el cel

            ni s'enterboleix ni s'acaba.

            L'agonia dels bous

            té xicoteta la cara,

            la de l'animal baró

            tota la creació engrandeix.

 

            Si em mor, que em mora

            amb el cap molt alt.

            Mort i vint vegades mort,

            la boca contra la gram,

            tindré serrades les dents

            i decidida la barba.

 

            Cantant espere la mort,

            que hi ha rossinyols que canten

            damunt dels fusells

            i al mig de les batalles.