L’any 1936 finalitzà d’escriure l’obra teatral El labrador de más aire . Eixe mateix any l’editaren el llibre El llamp que no cessa , un llibre central i major no només en l’obra de Miguel Hernández, sinó també en la poesia espanyola contemporània. El poeta aconsegueix una obra atapeïda d’una qualitat indubtable i, ensems, la història de la poesia espanyola assoleix amb aquest títol una fita força significativa. TINC AQUESTS OSSOS FETS A LES PENES...   Tinc aquests ossos fets a les penes i a les cavil·lacions aquestes temples: pena que vas, cavil·lació que véns com el mar de la platja a les arenes.   Com el mar de la platja a les arenes, vaig en aquest naufragi de vaivens, per una nit fosca de paelles redones, pobres, tristes i morenes.   Ningú no em salvarà d'aquest  naufragi sinó és el teu amor, la fusta que procure, si no és la teua veu, el nord que pretenc.   Eludint per...

              En desembre de 1934 tornà Miguel de bell nou a Madrid. En aquesta avinentesa coneixerà encara millor tot l’ambient literari de la capital. En 1935 començà a treballar amb José María de Cossío en la redacció de l’enciclopèdia Los Toros . Aquesta relació li fou força fructífera, puix li va permetre contactar amb els escriptors i els editors més importants.             En desembre de 1935 una part del món de Miguel s’ensorrà en morir en Oriola, a l’edat de 22 anys, el seu millor amic i confident: José Ramón Marín Gutiérrez, més conegut i recordat pel seu nom de poeta: Ramón Sijé. Per a ell escrigué Miguel una de les més belles elegies de la poesia espanyola, on es reflecteix el sentiment d’estima barrejat en la flaire de tots aquells llocs que compartiren des de l’edat d’infants i ensems llurs somnis de poetes. ELEGIA A RAMÓN SIJÉ   (A Oriola, el seu pob...

     L’any 1934 realitzà Miguel el segon viatge a Madrid. En aqueixa avinentesa obtingué fruits més afalagadors. La revista Cruz y Raya li va publicar l’auto sacramental Quien te ha visto y quien te ve y sombra de lo que eras . A poc a poc començà a relacionar-se amb els grans poetes, ja consagrats: Rafael Alberti, Manuel Aleixandre, Pablo Neruda... A l’estiu tornà a Oriola, i en setembre formalitzà  el seu nuviatge amb Josefina Manresa.  SER ONA, OFICI, NOIA, ÉS DEL TEU PÈL   Ser ona, ofici, noia, és del teu pèl, nascuda ja per al marer ofici; ser graciosa i morena el teu exercici i la teua virtut més exemplar ser cel.   Noia!, quan el teu pèl va de vol, donant-hi del vent clar un negre indici, esmena de marfil i d'artifici ser de la teua capil·lar borrasca anhele.   No tens més quefer que ser bella, ni tinc res més festiu que mirar-te, giravoltant pels volts de la teua esfera.   Satèl·lit de tu, no faig altr...

            Miguel Hernández començà a escriure poesies, aproximadament cap a l’any 1925. La seua principal font d'inspiració fou l'entorn en què visqué: l'horta, el seu pati, la muntanya, les cabres, el pasturatge, el riu, etc. Miguel aprofità qualsevulla avinentesa per a escriure. Inclús havia de fer-ho d’amagat de son pare, a qui li molestava aqueixa afició poètica del seu fill. En 1933 publicà en Ediciones Sudeste , de Múrcia, el seu primer llibre: Perito en Lunas . L'amic més pregon, amb qui compartí els seus somnis de poeta, Ramón Sijé, escrigué en el pròleg:             “Quan la poesia és un crit estrident i punxegut -de matinada en flor freda -, compleix el poeta la seua primera lluna reposada: és el poema terròs, provincial, amorós de pasturatge de somnis” . PÈRIT EN LLUNES   I A la canya xiulada d'artifici, rastre, si no evasió, del seu succés, baixaré contra el pes del meu...

               L’any 1931 realitzà Miguel Hernández un viatge a Madrid a la recerca d’avals per a presentar   i donar-hi eixida a la seua poesia. Després d’un temps intentant en va fer-se’n veure i sentir en els ambients literaris de la capital, com que no va trobar el suport que cobejava, tornà decebut a Oriola. Eixe viatge a Madrid, ensems l’experiència assolida, quedaren expressats en la següent poesia: EL SILBO D'AFIRMACIÓ EN L'ALDEA   Alt sóc de mirar a les palmeres, rude de conviure amb les muntanyes... Jo em vaig veure baix i tou en les voreres d'una ciutat esplèndida d'aranyes. Difícils barrancs d'escales, callades cascades d'ascensors, quina impressió de buit!, ocupaven el lloc de les meues flors, els aires dels meus aires i el meu riu.   Jo vaig veure el més notable d’allò meu emportat pel dimoni, i Déu absent. Jo et vaig tindre en el lluny del meu oblit, aldea, hort, font en què em vaig veur...