EL "SILBO" D'AFIRMACIÓ EN L'ALDEA

             L’any 1931 realitzà Miguel Hernández un viatge a Madrid a la recerca d’avals per a presentar  i donar-hi eixida a la seua poesia. Després d’un temps intentant en va fer-se’n veure i sentir en els ambients literaris de la capital, com que no va trobar el suport que cobejava, tornà decebut a Oriola. Eixe viatge a Madrid, ensems l’experiència assolida, quedaren expressats en la següent poesia:

EL SILBO D'AFIRMACIÓ EN L'ALDEA

 

Alt sóc de mirar a les palmeres,

rude de conviure amb les muntanyes...

Jo em vaig veure baix i tou en les voreres

d'una ciutat esplèndida d'aranyes.

Difícils barrancs d'escales,

callades cascades d'ascensors,

quina impressió de buit!,

ocupaven el lloc de les meues flors,

els aires dels meus aires i el meu riu.

 

Jo vaig veure el més notable d’allò meu

emportat pel dimoni, i Déu absent.

Jo et vaig tindre en el lluny del meu oblit,

aldea, hort, font en què em vaig veure al descuit:

hort, on vaig trobar  la millor vida,

aldea, on a l'aire i lliurement,

vaig viure una pau llarga i estesa.

 

Però torní de seguida

la meua atenció a les pures existències

del meu retir per l’absència atent,

i totes les absències

me n’ompliren de llum el pensament.

 

Anava el meu peu sense terra, quin turment!,

vacil·lant en l’enlluentit dels paviments,

amb un temor continu, un sobresalt,

que augmentaven els timbres, els avisos,

les alarmes, els homes i l'asfalt.

Alto!, alto!, alto!, alto!

Ordre!, ordre! Quina altiva

imposició de l'ordre una mà,

un color, un so!

La meua qualitat visiva, ai!,

perdia el sentit.

 

Topat per mil pits, envestit

per més de mil perills, temptacions,

mecàniques gossades,

em seguien luxúries i clàxons,

desitjos i tramvies.

 

Quants de llavis de púrpures teatrals,

exageradament pecadors!

Quants vocabularis de cristalls,

al frenesí portant els colors

en una pugna, en una competència

d'originalitat i d'excel·lència!

Quina confusió! Babel de les Babels!

Gran ciutat!: gran diantre!: gran punyeta!

El món sobre rails,

i el seu desequilibri en bicicleta!

 

Els vicis desdentats, les ancianes

posant-se en els llits perfums,

infàmia de les canes,

i fins i tot buscant sense moll plaers.

Arbres, com a bojos, engabiats:

alberedes, jardins

per a desemmotllar-s’he el món; i parts

de la creació ultratjada per pixums.

 

Fa olor el mascle a gessamins,

i menys el que és tot ho sembla

la femella olent a quadra i podridura.

Ai, com empetiteix caminar ficat en aquesta multitud!

Ai!, on és el meu cim,

la meua puresa, i la vall de la migdiada

del meu ramat aquell i la pastura?

 

I mire, i només veig

velocitat de vici i bogeria.

Tot elèctric: tot de moment.

Res de serenitat, pau arreplegada.

Elèctrica la llum, la veu, el vent,

i elèctrica la vida.

 

Tot és electricitat: tot és prestesa

elèctrica: la flor i el somriure,

l'ordre, la bellesa, la cançó i la pressa.

Res no és per voluntat de ser, per ganes,

per vocació de ser. Què feu les coses

de Déu ací: el núvol, la poma,

l'ase, les pedres i les roses?

 

Gratacels!: quina gràcia!: gratallets!

Quina presumpció els envia fins al retir

de Déu! Quan serà, Senyor, que enderroques

tanta superba d'un sospir?

 

Ascensors!: quina ràbia! A veure, quin d’ells puja

al cim d'una muntanya i sobrepassa

el perfil d'un núvol,

o el card, que de místic s'abrasa

en la serrana gràcia de l'altura?

 

Metro!: quina nit de foscúria

per al suïcidi de qui es desespera!:

quin subterrani i vast podrimener,

on es tasta i brunzina

la labor i el secret de la tomba!

 

Asfalt!: quina impietat per a la meua planta!

Ai, com enyora

el tacte del meu peu mons d'argila,

el contacte de la qual imanta,

paisatges de collita,

carícies i ensopegades de llavor!

 

Ai, no trobe, no trobe

la plenitud del món en aquest centre!

En els tarongers dolços del meu riu,

esbalaïment d'or en aquestes latituds,

oh ciutat rancallosa!, desvariege,

només abraça la meua mà plenituds.

 

No concorde amb totes aquestes coses

d'aparador i de bijuteria:

entre llurs varietats procel·loses,

és la persona meua,

com l'arbre, un trist anacronisme.

I el trist de mi mateix,

se n’ix vers la seua alegria,

que es va  quedar en el maig del meu hort,

d’aquest urbà bullici

on no n’estic de mi segur cert,

i és tan major la vida com el vici.

 

Mitjanament he obert

la soledat tancada del meu hort.

He regat les plantes:

les dels meus peus impures i altres santes,

en la sequera breu de la meua absència

per ningú reemplaçada. Es vessa,

pregant-me l’assistència,

el llimoner al terra, ja lassat,

de tant d’agre punxegut.

En el membre nu d'una branca,

se li veu a l'au el refilet

recòndit, nu.

 

Ací la vida s’empetiteix: formiga,

mort, estima, pena,

pedra, horitzó, riu, llum, espiga,

vidre, solc i arena.

Ací està el fem

en els carrers, i no en els cors.

Ací tot es coneix i es murmura:

no pot haver-hi oculta la criatura

roïna, i menys les males intencions.

 

Naix un xiquet, i assabenta

la mare a tot el món de la contornada.

Hi ha pebre roig estés en el vessant,

hi ha pa dintre del forn,

i l'olor ompli l'àmbit, sobrepassa

els límits del marc de les portes,

penetra en totes les cases

i panifica l'aire de les hortes.

 

Amb una pau d'oli vessat,

encén el riu un costat i altre costat

en la seua impossible, per eterna, fugida.

Com una mel molt lenta, destil·lada

per la serenitat de la seua caiguda,

puja la llum a les palmeres: cada

palmera es disputa

la soledat suprema dels vents,

la delicada glòria de la fruita

i la supremacia

de l'elegància dels moviments

en la més venturosa geografia.

 

Està l'aigua que astora de tan freda

en la pila i la bassa

on aprenguí a nedar. Estan els titots,

Nadal s'acosta,

explotant de broma en les tàpies,

amb els menyspreus i els gestos braus

i les barbes amb rams de coralls.

Les venes brolladores

del meu pou serrà

em donen, en el poal que els envie,

puresa i llustre per a la meua mà,

per a la terra seca, amor i fred.

 

Fent l'hortolà, avui,

en aquest solaç de regadiu

del meu hort em quede.

No vull més ciutat, que em redueix

la seua visió, i el seu món me’n fa por.

 

Com la llimona llueix

per sobre del  meu front i el descansa!

Com apunta en l'encreuament

de la llum i el terra el lliri pur!

Es treballa la pita, i es rabeja

el julivert en un apart fosc.

Hi ha tarongina, quina gosadia de la neu!,

i estem en desembre, que fins a gener,

a olorar, lluir i porfidiejar s'atreveix

tot al voltant del llimoner.

 

El que haja de venir, ací ho espere

cultivant el romaní i la pobresa.

Ací de nou comença

l'ordre, es reprén

el repòs, per errades alterat,

ma vida humil, i per humil, muda.

I Déu dirà, que està sempre callat.