SIS POEMES D'EL LLAMP QUE NO CESSA (I)

             L’any 1936 finalitzà d’escriure l’obra teatral El labrador de más aire. Eixe mateix any l’editaren el llibre El llamp que no cessa, un llibre central i major no només en l’obra de Miguel Hernández, sinó també en la poesia espanyola contemporània. El poeta aconsegueix una obra atapeïda d’una qualitat indubtable i, ensems, la història de la poesia espanyola assoleix amb aquest títol una fita força significativa.

TINC AQUESTS OSSOS FETS A LES PENES...

 

Tinc aquests ossos fets a les penes

i a les cavil·lacions aquestes temples:

pena que vas, cavil·lació que véns

com el mar de la platja a les arenes.

 

Com el mar de la platja a les arenes,

vaig en aquest naufragi de vaivens,

per una nit fosca de paelles redones,

pobres, tristes i morenes.

 

Ningú no em salvarà d'aquest  naufragi

sinó és el teu amor, la fusta que procure,

si no és la teua veu, el nord que pretenc.

 

Eludint per això el mal presagi

que ni en tu tan sols hauré segur,

vaig entre pena i pena somrient.