PÈRIT EN LLUNES

         Miguel Hernández començà a escriure poesies, aproximadament cap a l’any 1925. La seua principal font d'inspiració fou l'entorn en què visqué: l'horta, el seu pati, la muntanya, les cabres, el pasturatge, el riu, etc. Miguel aprofità qualsevulla avinentesa per a escriure. Inclús havia de fer-ho d’amagat de son pare, a qui li molestava aqueixa afició poètica del seu fill. En 1933 publicà en Ediciones Sudeste, de Múrcia, el seu primer llibre: Perito en Lunas. L'amic més pregon, amb qui compartí els seus somnis de poeta, Ramón Sijé, escrigué en el pròleg:

            “Quan la poesia és un crit estrident i punxegut -de matinada en flor freda -, compleix el poeta la seua primera lluna reposada: és el poema terròs, provincial, amorós de pasturatge de somnis”.

PÈRIT EN LLUNES 

I

A la canya xiulada d'artifici,

rastre, si no evasió, del seu succés,

baixaré contra el pes del meu pes:

simulació de nàutic exercici.

Bé arranat de l'atzar, bé precipici,

em desempararà de blau il·lés:

no la pita, que tal vegada a arranades

em prive de reflectir-hi serra en les temples.

III

A la glòria, a la glòria torejadors!

L'hora és de la meua lluna menys quart.

Èmuls imprudents del llangardaix,

magnifiqueu-vos el llom de colors.

Per l'arc, contra els picadors,

de la banya, fletxa, a disparar-me vaig.

A la glòria, si jo abans no us ancore

-golf de sorra -, en els meus bigots d'or!

IV

Pel lloc millor de la teua persona,

on capoll torna's la seda,

fidel del teu pes alternatiu queda,

i de lires l'ànima et corona.

Ja et vas fer de Lluna! I com més s’inflama,

més. I més es fa eix de la roda

d'arena, que menysprea mentre junta

tot el teu or des de punta a punta.

XVIII

Minera, viva? Lluna, morta?, en ronda,

sense cantells; quan suspesa estiga no tant,

quan s'hi eleve al cub, viva al cant,

i hi haja una mà que li corresponga.

Dins d'eixa interior torre redona,

subterrani quinqué, canó de cant,

el punt, no?, del riu, sense accent,

rellotge parat, demana corda, vent. 

XX

Paràgrafs de la més esfereïdora punta,

si la menys esvelta, com a veus

d'emoció, ja s'arrissen, del coble:

verdes serps ja tremoloses de fregaments

i rosades. La mà que les ajunta,

esmola les tallades, sí, les falçs,

amb el desig ja, la llum a l’entorn;

i encercla empentes, era, masses, forn.

 

XXXIV

Coral, canta una nit per un tall,

i per un altre la seua Lluna sembra per a

una altra redona nit: Lluna clara,

la més clara!, amb un Sol en sigil.

Dirigible, al partir portat a pols,

si a les bullents ombres no rodolara,

prompte un torero a cavall galant de punta

aniria sobre el poltre en ventall.

 XXXV

Hi ha un constant estiu de cendra

per a assaonar la Lluna de l'era,

més que aquella calfe que aquell hissa,

i més, si menys, or, duradora.

Una impossible i una altra a l’abast,

cap a quina de les dues faré carrera?

Oh tu, pèrit en llunes: que jo sàpiga

quina lluna és de millor sabor i cep.