ELEGIA A RAMÓN SIJÉ

             En desembre de 1934 tornà Miguel de bell nou a Madrid. En aquesta avinentesa coneixerà encara millor tot l’ambient literari de la capital. En 1935 començà a treballar amb José María de Cossío en la redacció de l’enciclopèdia Los Toros. Aquesta relació li fou força fructífera, puix li va permetre contactar amb els escriptors i els editors més importants.

            En desembre de 1935 una part del món de Miguel s’ensorrà en morir en Oriola, a l’edat de 22 anys, el seu millor amic i confident: José Ramón Marín Gutiérrez, més conegut i recordat pel seu nom de poeta: Ramón Sijé. Per a ell escrigué Miguel una de les més belles elegies de la poesia espanyola, on es reflecteix el sentiment d’estima barrejat en la flaire de tots aquells llocs que compartiren des de l’edat d’infants i ensems llurs somnis de poetes.

ELEGIA A RAMÓN SIJÉ 

(A Oriola, el seu poble i el meu,

se m'ha mort com del llamp, Ramón Sijé,

amb qui tant desitjava).

 

Jo vull ser plorant l'hortolà

de la terra que ocupes i femes,

company de l'ànima, tan sobtat.

 

Alimentant pluges, caragols de mar i òrgans

el meu dolor sense instrument,

a les desalenades roselles

els donaré el teu cor per aliment.

 

Tant de dolor s'agrupa en el meu costat,

que fent-me mal, em fa mal fins a l'alé.

Una manotada dura, un colp gelat,

una destralada invisible i homicida,

una empenta brutal t'ha enderrocat.

 

No hi ha extensió més gran que aquesta ferida,

plore la meua desventura i els seus conjunts

i en sent més la teua mort que la meua vida.

 

Camine per sobre rostolls de difunts,

i sense calor de ningú i sense consol

vaig del meu cor als meus assumptes.

D’hora va aixecar la mort el vol,

d’hora matinà la matinada,

d’hora estàs rodolant pel sòl.

 

No perdone a la mort enamorada,

no perdone a la vida desatenta,

no perdone a la terra ni al no-res.

 

En les mans aixeque una tempesta

de pedres, llamps i destrals estridents

assedegada de catàstrofes i famèlica.

 

Vull gratar la terra amb les dents,

vull apartar la terra part a part

a dentegades seques i calentes.

Vull minar la terra fins a trobar-te

i besar-te la noble calavera

i treure’t la mordassa i retornar-te.

 

Tornaràs al meu hort i a la meua figuera:

Per les altes bastides de les flors

vagarejarà la teua ànima abellera

d'angelicals ceres i labors.

 

Tornaràs a l’amanyac de les reixes

dels enamorats llauradors.

 

M’alegraràs l'ombra de les celles,

i la teua sang se n'anirà a cada costat

disputant-hi la teua núvia i les abelles.

 

El teu cor, ja vellut desllustrat,

crida a un camp d'ametles espumoses

la meua avariciosa veu d'enamorat.

 

A les alades ànimes de les roses

de l'ametler de nata et requerisc,

que hem de parlar de moltes coses,

company de la meua ànima, company.