MIGUEL I JOSEFINA

    L’any 1934 realitzà Miguel el segon viatge a Madrid. En aqueixa avinentesa obtingué fruits més afalagadors. La revista Cruz y Raya li va publicar l’auto sacramental Quien te ha visto y quien te ve y sombra de lo que eras. A poc a poc començà a relacionar-se amb els grans poetes, ja consagrats: Rafael Alberti, Manuel Aleixandre, Pablo Neruda... A l’estiu tornà a Oriola, i en setembre formalitzà el seu nuviatge amb Josefina Manresa. 

SER ONA, OFICI, NOIA, ÉS DEL TEU PÈL

 

Ser ona, ofici, noia, és del teu pèl,

nascuda ja per al marer ofici;

ser graciosa i morena el teu exercici

i la teua virtut més exemplar ser cel.

 

Noia!, quan el teu pèl va de vol,

donant-hi del vent clar un negre indici,

esmena de marfil i d'artifici

ser de la teua capil·lar borrasca anhele.

 

No tens més quefer que ser bella,

ni tinc res més festiu que mirar-te,

giravoltant pels volts de la teua esfera.

 

Satèl·lit de tu, no faig altra cosa,

si no és una labor de recordar-te.

-Dóna’t presa d'amor, carcellera!

 

A TU, QUE ET DIUEN IMPRÒPIAMENT ROSA

 

A tu, que et diuen impròpiament rosa,

impròpiament, rosa, impròpiament,

rosa des dels peus fins al front

que et desfullaràs en ser esposa.

 

Pròpia de roses és la teua pell de rosa

de calze i de pètal calent

però és la teua pell de rosa indiferent

una altra rosàcia i diferent cosa.

 

Et dius rosa; si ho eres, digues:

on són les espines, els dolors

amb què totes les roses es defensen?

 

Per ser espòs d'una rosa gemega

el meu cos de clavells llauradors

i ànsies de ser roser de tu l’encenen.