CARTA

 

CARTA

 

El colomer de les cartes

obri l’impossible vol

des de les trèmules taules

on es recolza el record,

la gravetat de l'absència,

el cor, el silenci.

 

Sent un batec de cartes

navegant cap al seu centre.

 

Allà on vaig, amb les dones

i amb els homes me’n trobe,

malferits per l'absència,

desgastats pel temps.

 

Cartes, relacions, cartes:

targetes postals, somnis,

fragments de la tendresa,

projectats en el cel,

llançats de sang a sang

i de desig en desig.

 

Malgrat que sota terra

es trobe el meu cos amant,

escriu-me a la terra

que jo t'escriuré.

 

En un racó emmudeixen

cartes velles, sobres vells,

amb el color de l'edat

sobre l'escriptura fet.

Allí pereixen les cartes

plenes d'estremiments.

Allí agonitza la tinta

i defalleixen els plecs,

i el paper es forada

com un breu cementeri

de les passions d'abans,

i dels amors de després.

 

Malgrat que sota terra

es trobe el meu cos amant,

escriu-me a la terra

que jo t'escriuré.

 

Quan vaig a escriure’t

s'emocionen els tinters:

els negres tinters freds

es posen rojos i trèmuls,

i una clara calor humana

puja des del fons negre.

Quan vaig a escriure’t,

et van a escriure els meus ossos:

t'escric amb la inesborrable

tinta del meu sentiment.

 

Allà va la meua carta càlida,

coloma forjada al foc,

amb les dues ales plegades

i la direcció enmig.

Au que només persegueix,

per a niu i aire i cel,

carn, mans, ulls teus,

i l'espai del teu alé.

 

I et quedaràs despullada

dintre dels teus sentiments,

sense roba, per a sentir-la

del tot contra el teu pit.

 

Malgrat que sota terra

es trobe el meu cos amant,

escriu-me a la terra

que jo t'escriuré.

 

Ahir es va quedar una carta

abandonada i sense amo,

volant per sobre dels ulls

d'algú que pergué el seu cos.

Cartes que es queden vives

parlant per als morts:

paper anhelós, humà,

sense ulls que puguen ser-ho.

 

Mentre els ullals creixen,

cada vegada més prop sent

la lleu veu de la teua carta

igual que un clamor immens.

La rebré adormit,

si no és possible despert.

I les meues ferides seran

els vessats tinters,

les boques estremides

de rememorar els besos,

i amb la seua inaudita veu

han de repetir: t’estime.