ARREPLEGUEU AQUESTA VEU (II)
II
Però no ho serà: que un mar piafant,
triomfant sempre, sempre decidit,
fet per a la llum, per a la gesta,
agita el seu cap de rebel diamant,
bat el seu peu calçat en el so
per tots els cadàvers d'Espanya.
És una joventut: arreplegueu aquest
vent.
La seua sang és el vidre que no
s'entela,
un barret el llorer i el pedrenyal el
seu alé.
On clava la força de les seues dents
brolla un volcà de diàfanes espases,
i els seus muscles batents,
i els seus talons, guien flamarades.
Està composta d’homes del treball:
de ferrers rojos, d'albs obrers,
de parellers amb rostre de collites.
Oceànicament transcorren per sota
d'un fragor de sirenes i d’eines fabrils
i de gegants arcs enllumenats amb
fletxes.
A pesar de la mort, aquests barons
amb metall i llampecs tal com els
escuts,
fan retrocedir als canons
acovardits, tremolosos, muts.
La pols no els domina i fan de la pols
foc,
saba, explosió, verdura sobtada:
amb el seu poder d'abril apassionat
precipiten l'ànima de l'espígol,
el part de la mina,
el fèrtil moviment de l'aladre.
Ells faran de cada ruïna un prat,
de cada pena un fruit d'alegria,
d'Espanya un firmament de bellesa.
Vegeu-los engegantir el migdia
i embellir-ho tot amb llur jove bravesa.
Es mereixen l’escuma dels trons,
es mereixen la vida i l'olor de
l'olivera,
els espanyols amplis i serens
que mouen la mirada com un ocell altiu.
Nacions, homes, mons, açò escric:
la joventut d'Espanya eixirà de les
trinxeres
dempeus, invencible com la llavor,
perquè té una ànima plena de banderes
que mai no se sotmet ni s’agenolla.
Allà van pels erms de Castella
els cossos que pareixen poltres
batalladors,
toros de victoriós desenllaç,
dient-se en la seua sang de generoses
flors
que morir és la cosa més gran que s'hi
fa.
Quedaran en el temps vencedors,
sempre de sol i majestat coberts,
els guerrers d'ossos tan gallards
que, si són morts, són gallards morts:
la joventut que a Espanya salvarà,
encara que haguera
de combatre amb un fusell de nards
i una espasa de cera.
Comentarios
Publicar un comentario