ARREPLEGUEU AQUESTA VEU (I)

 

ARREPLEGUEU AQUESTA VEU

 

 (I)

Nacions de la terra, pàtries de la mar, germans

del món i del no-res:

habitants perduts i llunyans,

més que del cor, de la mirada.

 

Ací tinc una veu enardida,

ací tinc una vida combatuda i irada,

ací tinc un rumor, ací tinc una vida.

 

Obert n’estic, mireu, com una ferida.

Enfonsat n’estic, mireu, n’estic enfonsat

enmig del meu poble i dels seus mals.

Ferit hi vaig, ferit i malferit,

sagnant per les trinxeres i hospitals.

 

Homes, mons, nacions,

ateneu, escolteu el meu sagnant so,

arreplegueu els meus batecs de crebant

en llurs espaiosos cors,

perquè jo empunye l'ànima quan cante.

 

Cantant em defense

i defense el meu poble quan en el meu poble imprimeixen

la seua ferradura de pólvora i estrèpit

els bàrbars del crim.

 

Aquesta és la seua obra, aquesta:

passen, arrasen com a remolins,

i són davant de la seua còlera funesta

armes els horitzons i mort els camins.

 

El plor que per valls i balcons s'aboca,

en les pedres diluvia i en les pedres treballa,

i no hi ha espai per a tanta mort,

i no hi ha fusta per a tanta caixa.

 

Caravanes de cossos abatuts.

Tot embenats, penes i mocadors:

tot de lliteres en les que als ferits

se'ls trenquen les forces i els vols.

 

Sang, sang per arbres i sòls,

sang per aigües, sang per parets

i un temor que Espanya s’enfonse

del pes de la sang que mulla entre les seues xarxes

fins el pa que s’hi menja.

 

Arreplegueu aquest vent,

nacions, homes, mons,

que parteix de les boques de commogut alé

i dels hospitals moribunds.

 

Apliqueu les orelles

al meu clamor de poble atropellat,

a l'ai!, de tantes mares, a les queixes

de tant ésser lluent que el dol ha devorat.

 

Els pits que empenyien i ferien les muntanyes,

vegeu-los defallits sense llet ni bellesa,

i vegeu les blanques núvies i les negres pestanyes

caigudes i sumides en una fosca sesta.

 

Apliqueu la passió de les entranyes

a aquest poble que mor amb un gest invencible

sembrat pels llavis i el front,

sota els implacables aeroplans

que arrabassen terrible,

terrible, ignominiosa, diàriament,

a les mares els fills de llurs mans.

 

Ciutats de treball i d'innocència,

joventuts que brollen de l'alzina,

troncs de bronze, cossos de potència

jauen precipitats en la ruïna.

 

Un esdevenidor de pols s'acosta,

s'acosta un succés

en què no quedarà cap cosa:

ni pedra sobre pedra ni os sobre os.

 

Espanya no és Espanya, que és una immensa fossa,

que és un gran cementeri roig i bombardejat:

els bàrbars la volen d’aquest mode.

 

Serà la terra un dens cor desolat,

si vosaltres, nacions, homes, mons,

amb el meu poble del tot

i el vostre poble al damunt del costat,

no trenqueu els ullals iracunds.