CARTA COMPLETAMENT OBERTA A TOTS ELS ORIOLANS

             El primer contacte amb l'escola el realitzà Miguel Hernández a l'edat de nou anys, en les Escoles de l'Ave Maria, annexes al Col·legi de Santo Domingo de la Companyia de Jesús, i més endavant com a "alumne pobre" en l'esmentat col·legi, en el curs de 1924, on conegué el que més tard seria el seu gran amic Ramón Sijé. Malgrat que es mostrà com un bon estudiant, dotat d'una prodigiosa intel·ligència natural i d'una inquietud cultural sorprenent per als seus pocs anys, ben aviat va haver-hi d'abandonar els estudis per a ajudar la seua família en les labors de pasturatge del ramat i repartiment de la llet. Però, malgrat això, ell aprofitava les hores de pasturatge en la serra per a continuar estudiant. En les estones lliures freqüentava les biblioteques públiques oriolanes i inicià una pregona relació amb el canonge Luis Almarcha, el qual el posà en contacte, mitjançant el préstec de llibres, amb els escriptors clàssics i els místics. En aquesta etapa també se sentí atret pel teatre. Llegí amb avidesa la col·lecció teatral La Farsa i, junt amb altres amics, formaren un grup teatral, representant diversos papers en actuacions realitzades en la Casa del Poble i en el Cercle Catòlic.

            Miguel Hernández començà a escriure poesies, aproximadament, cap a l’any 1925. La seua principal font d'inspiració fou l'entorn en què vivia: l'horta, el pati amb el petit hort familiar, la muntanya, les cabres, el pasturatge, el riu, etc. Miguel aprofitava qualsevulla ocasió per a escriure. Inclús hagué d'amagar-se de son pare, a qui el molestava eixa afició poètica del seu fill. Tot i això, els seus primers poemes anaren apareixent publicats en diaris i revistes tal com: Voluntad, Actualidad, El Día, Destellos, La Verdad, etc. Es tractava dels primers assajos creatius en què el jove Miguel anava cercant la seua pròpia identitat a través de totes les lectures que realitzava en eixos moments. No és fàcil imaginar-se els somnis d'un jove poeta en un entorn humil, sense mitjans per a fer-los realitat. I, no obstant això, escrivia amb tenacitat, sense perdre fàcilment el seny i el bon humor, tal com explica en la seua Carta completament oberta...

A TOTS ELS ORIOLANS

 

Ànima dels meus oriolans

¡vull dir...!, oriolans de la meua ànima.

A vosaltres me n’adrece

des d'aquesta carta arrimada,

que escric, tenint per

taula el llom d'una cabra,

en la miraculosa horta

mentre vigile el ramat,

després de saludar-vos el mateix

que fan tots en les cartes.

I me n’adrece a vosaltres

per a... per a... per a... per a...

(¡Ai! Perdoneu-me un moment.

Vaig a tirar-li una pedrada

a la Lluná, que se n'ha anat

arterosa a un bancal de faves,

i l'hortolà amo d'elles

m'està cridant desgràcies.

 

Bo. Ja l’he espantada) . Prosseguisc:

Us deia...? Ah, sí, sí...! Calla!

Que me n’adrece a vosaltres...

(Redéu! Altra vegada la cabra

i l'hortolà que em crida!

Maleïda siga l'estampa de l'animal

que no vol que diga el que començava.

Lluná...! Ja se n’ha fugida). Continuem.

I me n’adrece així, per a

dir-vos que pense fer

amb poesies de les donades

a la llum i de les que estan

sense veure la llum per a res

-que en són prou- un llibre.

Un llibre, un llibre! Us estranya?

Doncs que no us estranye. Un llibre!

Un bell llibre que vaja

il·lustrat per Penagos,

per Bartolozzi o Pedraza

i prologat per... vejam...!

pel primer que n’isca.

 

Què em dieu?... Que és bogeria?

Que veieu molt malament que ho faça?

Que no pot ser? Que és molta

la meua presumpció i la meua audàcia?

Que m'ho he cregut...? És ben cert!

M'ho he cregut! Paraula!

M'he cregut ser poeta

d'estre tal que en núvols ratlla

i digne de contendir

amb Homer, amb Petrarca,

amb Virgili, amb Boscà,

amb Dant i tota l'esquadra

de clàssics que batega

eternament en les pàgines...

i als que jo no conec

més que de sentir a dir... i gràcies.

M'he cregut que en la meua ment

bullen imatges clares

tal com el nostre blau -vaja símil!

M'he cregut que de la meua ànima

el núvol lletós i pur

-vaja fulgor de metàfora! –

pot donar contínua pluja

de versos d'ordit màgic.

M'he cregut... (Perdoneu-me,

que una altra vegada està en les faves

la Lluná dels meus pecats

i ara no crida, no: ràbia

l'hortolà. Lluná! Nyàs!

Perquè una altra vegada no n’hi vages!).

 

Us  ho repetisc: m'he cregut

que, bo!, que tinc pasta

de poeta. Que jo puc

pujar molt alt... sense ales.

Vosaltres sabeu ben bé

el que jo valc. -Déu em valga! –

Vosaltres heu llegit

els versos que en les preclares

-adjectiu força usat,

però passa veritat?, passa

el mateix que altres més vells-

revistes de la nostra pàtria

petita, vaig publicant

amb moltes i grosses faltes

de prosòdia i de sintaxi,

de ritme i de consonància,

en els que hi ha imitacions

força servils i baixes,

reminiscències i plagis

i fins a estrofetes copiades.

 

Vosaltres després de llegir-los

m'heu dit: "Pastor, vaja!,

eres ja tot un poeta".

I així, amb tota la meua ànima

m'ho he cregut i amb tota

ella, vull imprimir-hi per a

la florida primavera,

quan tot somriu i parla,

quan tot somnia i refila,

quan tot brilla i canta,

un llibre que em done ànims

per a seguir la meua sonata

pastoral i em faça el goig

d'uns pètals de fama.

 

Oriolans els meus paisans:

-dos hemistiquis que agermanen-

en dir-vos en la meua mal

composta i rimada carta,

que pense teixir un llibre

amb les meues rimes poc gaies,

i poc... bo!, no és tan sols

perquè cap reste

ignorant. És per... per... per...

(Espereu que pegue un colp a la cabra,

que una altra vegada se n’ha anat al favar

bancal i l'hortolà, ràbia.

Lluná! Lluná! Nyàs, gos!

Per tornar a no fer cas!)

 

Deia, que és per... per... per...

perquè costaria molta plata

editar el llibre... i jo

no puc valdre’m en res.

M'enteneu?... Que jo m'he dit,

dic: ah, si m'ajudaren

els oriolans, salvat,

salvat del tot n’estava!

 

M'enteneu?... No?... Sant Déu!

Parlaré més clarament.

Que us demane, això és!, que us demane

una pesseta -no falsa -,

un duro, el que vulgueu!,

per a poder veure les meues ànsies

satisfetes... Em donareu

el que, si no em causara

vergonya, fins de genolls

us ho demanaren les meues paraules...?

 

Confiant en què voldreu

tindre un artista -en mantes

o mantellines encara, i humil

i modest fins a Managua-

s’acomiada de vosaltres,

anticipant-vos les gràcies,

aquest pastor a qui ve

a soltar quatre bufetades

un hortolà perquè estan

en el seu sembrat les cabres.