PÈRIT EN LLUNES

 

PREÀMBUL

            Fa uns anys vaig anar traduint al valencià alguns poemes de Miguel Hernández. Aquesta tasca va concloure amb la creació d’una antologia que arreplegava més de seixanta poemes, alguns dels quals van ser publicats en un blog que duia per nom EL LLAMP QUE NO CESSA. Més endavant, esperonat per altres projectes, vaig deixar de banda aquest blog. A hores d’ara he revisat, i en la mida de les meues possibilitats, he intentat corregir i millorar el text, i procedisc de bell nou a la seva publicació des del principi. Per tal motiu he creat aquest nou blog: EL LLAMP DE MIGUEL HERNÁNDEZ, en el que aniré donant cabuda, a poc a poc per tal que no es canse ningú, a l’esmentada antologia.

            Comence avui, dia 22 de novembre de 2020, a Santa Pola, en l’any trist de la pandèmia del COVID-19.

Miguel Hernández... El nom és tan gran que desborda per tot arreu les capacitats de la meua ima-ginació. La seua biografia i ensems la seua obra han estat estudiades, revisades i presentades per un munt de persones, el talent de les quals es troba infinitament per sobre de les meues possibilitats. No pretenc, doncs, inventar res que altres no hagen inventat abans. No vull escriure una biografia del poeta d’Oriola, ni tampoc rea-litzar una anàlisi exhaustiva de la seua obra. Vull, només vull, recrear-me una vegada més, perdre’m per la mar de paraules que ell deixà escrites, fer-ne drecera pels camins a la recerca de la seua veu, gaudir-ne de la força vivificadora del llamp que no cessa sentint-me ple de tota la seua energia, de tota la seua pena, assaborir la seua vida curta, i la seua mort, tan llarga que potser mai no acabe de concretar-se. El que vull, ara ho sé, és un miracle. I jo no crec ja, en els miracles. No pas com ens els conten sovint. La meua tasca, que m’he imposada, consisteix a apropar a la parla valenciana algunes –no en sé quantes- poesies de Miguel Hernández... totes aquelles que puga, tantes com la força em permeta, o la paciència. Es tracta d’un treball agosarat, però al que me n’entregue pregonament, sense gens d’interés per assolir un protagonisme que només que a ell –l’autor- li correspon. Tan sols vaig a intentar que el treball resultant d’aquest estudi, dispose d’un nivell de qualitat que, almenys, permeta dir que és digne. I no és poca cosa, això. Com a primer guia que em conduïsca pel camí més correcte possible, i em done la força necessària per a continuar endavant, les meues humils forces s’agafen a...

EL LLAMP QUE NO CESSA

           

            No cessarà aquest llamp que m'habita

            el cor d'exasperades feres

            i de fargues colèriques i ferreres

            on el metall més fresc es marcida?

 

            No cessarà aquesta tossuda estalactita

            de cultivar les seues dures cabelleres

            com a espases i rígides fogueres

            cap al meu cor que mugeix i crida?

 

            Aquest llamp ni cessa ni s'esgota:

            de mi mateix prengué la seua procedència

            i exercita en mi mateix els seus furors.

            Aquesta obstinada pedra de mi brolla

            i sobre mi dirigeix la insistència

            dels seus plujosos llamps destructors.