ME'N DIC FANG, TOT I QUE MIGUEL ME'N DIC

 

Me’n dic fang, tot i que Miguel me’n dic.

Fang és la meua professió i el meu destí

que taca amb la seua llengua allò que llepa.

 

Sóc un trist instrument del camí.

Sóc una llengua dolçament infame

als peus que jo idolatre desplegada.

Com un nocturn toro d'aigua i guaret

que vol ser criatura idolatrada,

envestisc a les teues sabates i als seus encontorns,

i fet de catifes i de besos fet

el teu taló que me injúria bese i sembre de flors.

 

Col·loque reliquiaris de la meua espècie

al teu taló mordent, a la teua petjada,

i sempre a la teua petjada me n’avance

per a què el teu impassible peu menyspree  

tot l'amor que cap al teu peu alce.

 

Més mullat que el rostre del meu plor,

quan el vidre llaner del gel belega,

quan l'hivern la teua finestra tanca

baixe als teus peus un esparver d'ala,

d'ala tacada i de cor de terra.

Baixe als teus peus un ram fundent

d'humil mel espeternegada i sola,

un menyspreat cor caigut

en forma d'alga i en figura d'ona.

 

Fang en va m’investisc de rosella,

fang en va abocant vaig els meus braços,

fang en va et mossegue els talons,

donant-hi a malferits cops d’ala

gripaus com convulsos cors.

 

A penes si em trepitges, si em poses

la imatge de la teua empremta a sobre,

s'espedaça i trenca l'armadura

d’arrop bipartit que em cenyeix la boca

en carn viva i pura,

demanant-hi a trossos que l'oprimisca

sempre el teu peu de llebre lliure i boja.

 

La taciturna nata s’arraïma,

els sanglots agiten la seua arbreda

de llana cerebral sota el teu pas.

I passes, i es queda

incendiant la seua cera d'hivern davant l'ocàs,

màrtir, joia i past de la roda.

 

Fart de sotmetre's als punyals

circulants del carro i la peülla,

tem del fang un part d'animals

de corrosiva pell i venjativa ungla.

 

Tem que el fang cresca en un moment,

tem que cresca i puge i cobrisca tendra,

tendra i zelosament

el teu turmell de jonc, el meu turment,

tem que inunde el nard de la teua cama

i cresca més i ascendisca fins al teu front.

 

Tem que s’alce huracanat

del tou territori de l'hivern

i esclate i trone i caiga diluviat

sobre la teua sang durament tendre.

 

Tem un assalt d’ofesa escuma

i tem un amorós cataclisme.

Abans que la sequera el consumisca

el fang ha d’esdevenir-te d’ell mateix.