CENDROSENC MUSSOLINI

 CENDROSENC MUSSOLINI

 

Vine a Guadalajara, dictador de cadenes,

carcerària mandíbula de cant:

veuràs l’enretirada poruga de les teues hienes,

veuràs l'apogeu de l'espant.

 

Remorosa província de ruscos,

la pàtria de la bresca estremida,

la dolça Alcàrria, amarga com el plor,

amarga t'ha sabut.

 

Vine i veuràs, mortífer assassí,

rodes dels teus canons,

banderes del teu exèrcit, carn dels teus soldats,

ossos de les teues legions,

vestits i cors destrossats.

 

Una extensió de morts fumejants:

morts que fumegen davant del tossal,

morts sota la neu,

morts sobre els erms gegants,

morts prop de la l'alzina,

morts dintre de l'aigua que els plou.

 

Sang que no es mou

de convertida en gel.

 

Vola sense ploma una ala nombrosa,

roja i audaç, que abasteix tot el cel

i obri a cada italià l'explosió d'una fossa.

 

Un titànic vol

d'aeroplans d'Espanya

et venç, et tritura,

ansiosa teranyina,

amb llur majestuosa dentadura.

 

Vine i veuràs sobre la gleva fosca

alçar-se fosforejant gloriós,

sobreposar-se a la fam, aixecar-se del fang,

desprendre's del fang amb emoció i empenta

vívides escultures sense repòs,

espanyols del bronze més coratjós,

amb el cabell blanc de la rosada.

 

Els veuràs rebel·lar-se contra el fred,

de no beure la boca dilatada,

encara que vençuda la set amb el somriure:

de no dormir extensa la mirada,

i destrossada a trets la camisa.

 

Envia plom i acer

en grans emissions combatives,

amb eixa voluntat de carnisser

digna de què la soterren les més brutes salives.

 

Esgota les riqueses italianes,

la quantitat preciosa dels seus éssers,

deixa exhaustes les seues mines, sense ningú les finestres,

deserts els seus aladres i muts els seus tallers.

 

Enviuda i dessagna les seues dones:

res no podràs contra aquest poble meu,

tan sòlid i tan alt de cap,

que fins i tot sobre la mort mou el seu poder,

que fins del jonc treu fortesa.

 

Poble d'Itàlia, un home et destrossa:

repudia el seu dictamen amb un gest infinit.

 

Sang unànime aboques que ni frega,

ni copeja en el seu cor de teatre i granit.

Els teus morts callen clamorosament

i t'indiquen un crit

alliberador, valent.

 

Dictador de patíbuls, moriràs sota la dent

del teu poble i de milers.

Ja els teus mateixos canons van contra els teus soldats,

i allarguen cap a tu el seu ferro els fusells

que contra Espanya tens vomitats.

 

Els teus morts a escopir-nos s'aixequen:

a escopir-nos l'ànima s'aixequen els nostres

de no aconseguir que els nostres vius canten

la destrucció de tantes anelles sinistres.