DESTÍ SAGNANT

De sang en sang vinc

com la mar d'ona en ona,

del color de la rosella l'ànima tinc,

de rosella sense sort és el meu camí,

i hi arribe de rosella en rosella

a ensopegar en la cornada del destí.

 

Criatura va haver-hi que vingué

des de la sementera del no-res,

i en vingué més d'una,

sota el designi d'una estrella irada

i en una turbulenta i mala lluna.

 

Me caigué una pinzellada

de sangonós peu sobre la vida,

caigué un planeta de safrà en zel,

caigué un núvol roig i enfurismat,

caigué una mar malferida, caigué un cel.

 

Vinguí amb un dolor de ganivetada,

m'esperava un ganivet a la vinguda,

em donaren a mamar llet de tuera,

suc d'espasa boja i homicida,

i al sol l'ull vaig obrir per vegada primera

i el que vaig veure primer fou una ferida

i una desgràcia era.

 

Em persegueix la sang, àvida fera,

des que vaig ser fundat,

i encara abans que fóra

proferit, empentat

per ma mare a aquesta terra cobejosa

que dels peus m’estira i del costat,

i cada vegada més fort, cap a la fossa.

 

Lluite contra la sang, em debat

contra tanta urpada i tanta vena,

i cada cos que m’ensopegue i tracte

és altre borboll de sang, altra cadena.

 

Per bé que lleus, els dards de la civada

augmenten les insígnies del meu pit:

en ell es va donar l'amor a la llaurada,

i la meua ànima de guaret

pregonament ha solcat

de ferides sense remei la meua esperança

per les ànsies de mort del seu aladre.

 

Totes les ferramentes al meu aguait:

la destral m'ha deixat

recòndits senyals,

les pedres, els desitjos i els dies

cavaren en el meu cos brolladors

que només s’engoliren les arenes

i les malenconies.

 

Són cada vegada més grans les cadenes,

són cada vegada més grans les serps,

més gran i més cruel el seu poder,

més grans els seus anells envoltants,

més gran el cor, més gran el meu.

 

En la seua alcova poblada de buit,

on només concorren les visites,

la picada i el color d'un corb,

un manoll de cartes i passions escrites,

un grapat de sang i una mort conserve.

 

Ai sang fulminant,

ai enfiladora porpra rugent,

sentència a totes hores ressonant

sota l'enclusa patida del meu front!

 

La sang m'ha parit i m'ha fet pres,

la sang em redueix i m’engeganteix,

un edifici sóc de sang i algeps

que s’enderroca ell mateix i s'alça

sobre bastides d'ossos.

 

Un paleta de sang, mort i roig,

plou i penja la seua brusa cada dia

en les contornades del meu ull,

i cada nit amb l'ànima meua,

i fins amb les pestanyes l’arreplegue.

 

Creix la sang, engrandeix

l’expansió de ses frondes en el meu pit

que àlber desbordant s'insubordina

i en diversos ferrenys rius cau desfet.

 

Em veig de sobte,

envoltat en els seus colèrics dolls,

i nade contra tots desesperadament

com contra un fatal torrent de punyals.

 

M'arrossega aferrissat el seu corrent,

m'espedaça, m'enfonsa, m'atropella,

vull allunyar-me d’ell a manotades,

i se me’n van els braços darrere d’ell,

i se me’n van les ànsies en els braços.

 

Em deixaré arrossegar esquarterat,

ja que així s’ho ordenen a la meua vida

la sang i la seua marea,

els cossos i la meua estrella ensangonada.

 

Seré una sola i dilatada ferida

fins que dilatadament esdevinga

un cadàver d’escuma: vent i res.